“El llibre recorda històries de refugiats que estaven amagades”

(Laia) Ha estat un llibre que vam començar a treballar la primavera del 2019 i que no sabíem gaire on ens portaria. De fet, les fonts ens han anat marcant el camí. Ha estat un llibre que s’ha anat fent a través dels documents que anàvem descobrint. Els arxius que hem buidat són molt variats, des de la Biblioteca Valenciana a l’Arxiu Nacional de París, a Sitges, a Palafrugell, arxius de tota mena i fundacions privades. També el Museu Memorial de l’Exili, que ens ha deixat els fons personals que li anaven arribant i ens anava avisant.

(Josep-Vicent) Jo venia d’investigar la literatura catalana de l’exili. En el llibre hi ha 80 volums diferents citats, amb algun autor que en té dos o tres. Però crec que és la primera vegada que es veu una memòria escrita tan diferent. També és la primera vegada que les fitxes policials que hi ha a l’Arxiu Nacional de París es reprodueixen. I després a la Biblioteca Valenciana van trobar una taula manuscrita del camp de concentració de Bram en la qual apareix l’edat que tenen les criatures i la quantitat de llet en pols que han de prendre. I això era d’un fons d’una parella de mestres exiliats que se suposa que estaven amb les criatures. Són documents colpidors. També hi ha dibuixos, per exemple, de Josep Narro i Josep Bartolí, que sempre són molt punyents. (Laia) Jo destacaria el fons de Le Pétit Parisien, que està dipositat a l’Arxiu Nacional de París. Nosaltres ens hem centrat molt en la part de retirada i els camps de concentració, però la part de la guerra civil a Catalunya és impressionant. Hi ha fotografies dels bombardejos a les diferents ciutats. Nosaltres aquí hem posat només el bombardeig de Lleida, amb fotos que ningú no havia vist mai. I del bombardeig a Barcelona i l’entrada de les tropes franquistes el gener el 1939. N’hem posat algunes, però és tracta d’un fons que té molt material per a futures recerques.

(Laia) En un primer moment va ser de voler-los controlar, de por, de desitjar que marxessin i retornessin a Espanya ràpid. A mesura que els camps s’omplen, és una massa de gent que no saben ben bé què fer amb ells. Després, i en aquest llibre es pot veure bé, s’obren els altres camps: Setfonts, Bram, Agde i Gurs. Tots ells amb unes condicions una mica millors, entre cometes, per als refugiats. Però la idea del govern francès sempre és que aquests refugiats retornin al més aviat possible a Espanya o allà on fos, però sobretot que retorni a Espanya perquè són una despesa i una rèmora entre cometes que no es poden permetre en aquest sentit. Però després, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, veuen que amb aquesta mà d’obra o potencialment soldats poden fer alguna cosa. Aleshores, l’actitud cap a aquests refugiats canvia.

(Laia) A una gran part de la població francesa se’ls posen els pèls de punta cada cop que llegeixen això dels camps de concentració. Però França també està canviant i hi ha algun historiador o historiadora que en els seus llibres ja fan servir la paraula camp de concentració amb el sentit etimològic que té, com ara Geneviève Dreyfus-Armand, Gregory Tuban i Eric Forcada. Un camp de concentració és un espai tancat per una filferrada, del qual uns homes i unes dones no en poden sortir. Estan privats a llibertats. (Josep-Vicent) Jo crec que la paraula és clara. Una cosa és un camp d’extermini i una altra camp de concentració. És evident que els camps de concentració a França i els camps d’extermini nazis eren totalment diferents i no tenien res a veure. En els primers no es volia eliminar una població. Hi havia una població allà tancada que no se sabia què fer-ne, però no la volien tenir escampada pel país. Les autoritats franceses deixen entrar als camps els agents franquistes que fan una propaganda continuada de tornar i que expliquen allò que el que no tinga delictes de sang pot tornar lliurement. El mateix govern francès potenciava això perquè era una despesa important. Entre el febrer i el setembre del 1939, l’interès del govern francès és que tornin. El que passa és que ja arribava informació que molts dels que tornaven eren afusellats. (Laia) Al Camp d’Agde cada dia rebien 80.000 cartes. Per tant, tenien informació, podien rebre informació, i tenim cartes en les quals els familiars i els amics, amb un llenguatge que no pogués detectar la censura, els advertien que no tornessin: “Si tornes, aniràs a treballar allà on hi ha el teu nebot”, els deien. I el nebot era enterrat al cementiri.

(Josep-Vicent) És un dels objectius del llibre i realment s’està complint. De fet, d’ençà que ha sortit no hi ha setmana que no es posin en contacte amb nosaltres persones que ens demanen que els ajudem a trobar algun familiar. I ens expliquen que a partir d’això han començat a parlar-ne a la família. El llibre recorda moltes històries que estan amagades a les mateixes famílies.