“El llibre recorda històries de refugiats que estaven amagades”

(Laia) Ha estat un lli­bre que vam començar a tre­ba­llar la pri­ma­vera del 2019 i que no sabíem gaire on ens por­ta­ria. De fet, les fonts ens han anat mar­cant el camí. Ha estat un lli­bre que s’ha anat fent a través dels docu­ments que anàvem des­co­brint. Els arxius que hem bui­dat són molt vari­ats, des de la Bibli­o­teca Valen­ci­ana a l’Arxiu Naci­o­nal de París, a Sit­ges, a Pala­fru­gell, arxius de tota mena i fun­da­ci­ons pri­va­des. També el Museu Memo­rial de l’Exili, que ens ha dei­xat els fons per­so­nals que li ana­ven arri­bant i ens anava avi­sant.

(Josep-Vicent) Jo venia d’inves­ti­gar la lite­ra­tura cata­lana de l’exili. En el lli­bre hi ha 80 volums dife­rents citats, amb algun autor que en té dos o tres. Però crec que és la pri­mera vegada que es veu una memòria escrita tan dife­rent. També és la pri­mera vegada que les fit­xes poli­ci­als que hi ha a l’Arxiu Naci­o­nal de París es repro­du­ei­xen. I després a la Bibli­o­teca Valen­ci­ana van tro­bar una taula manus­crita del camp de con­cen­tració de Bram en la qual apa­reix l’edat que tenen les cri­a­tu­res i la quan­ti­tat de llet en pols que han de pren­dre. I això era d’un fons d’una pare­lla de mes­tres exi­li­ats que se suposa que esta­ven amb les cri­a­tu­res. Són docu­ments col­pi­dors. També hi ha dibui­xos, per exem­ple, de Josep Narro i Josep Bar­tolí, que sem­pre són molt punyents. (Laia) Jo des­ta­ca­ria el fons de Le Pétit Pari­sien, que està dipo­si­tat a l’Arxiu Naci­o­nal de París. Nosal­tres ens hem cen­trat molt en la part de reti­rada i els camps de con­cen­tració, però la part de la guerra civil a Cata­lu­nya és impres­si­o­nant. Hi ha foto­gra­fies dels bom­bar­de­jos a les dife­rents ciu­tats. Nosal­tres aquí hem posat només el bom­bar­deig de Lleida, amb fotos que ningú no havia vist mai. I del bom­bar­deig a Bar­ce­lona i l’entrada de les tro­pes fran­quis­tes el gener el 1939. N’hem posat algu­nes, però és tracta d’un fons que té molt mate­rial per a futu­res recer­ques.

(Laia) En un pri­mer moment va ser de voler-los con­tro­lar, de por, de desit­jar que mar­xes­sin i retor­nes­sin a Espa­nya ràpid. A mesura que els camps s’omplen, és una massa de gent que no saben ben bé què fer amb ells. Després, i en aquest lli­bre es pot veure bé, s’obren els altres camps: Set­fonts, Bram, Agde i Gurs. Tots ells amb unes con­di­ci­ons una mica millors, entre come­tes, per als refu­gi­ats. Però la idea del govern francès sem­pre és que aquests refu­gi­ats retor­nin al més aviat pos­si­ble a Espa­nya o allà on fos, però sobre­tot que retorni a Espa­nya perquè són una des­pesa i una rèmora entre come­tes que no es poden per­me­tre en aquest sen­tit. Però després, amb l’esclat de la Segona Guerra Mun­dial, veuen que amb aquesta mà d’obra o poten­ci­al­ment sol­dats poden fer alguna cosa. Ales­ho­res, l’acti­tud cap a aquests refu­gi­ats can­via.

(Laia) A una gran part de la població fran­cesa se’ls posen els pèls de punta cada cop que lle­gei­xen això dels camps de con­cen­tració. Però França també està can­vi­ant i hi ha algun his­to­ri­a­dor o his­to­ri­a­dora que en els seus lli­bres ja fan ser­vir la paraula camp de con­cen­tració amb el sen­tit eti­mològic que té, com ara Geneviève Drey­fus-Armand, Gre­gory Tuban i Eric For­cada. Un camp de con­cen­tració és un espai tan­cat per una fil­fer­rada, del qual uns homes i unes dones no en poden sor­tir. Estan pri­vats a lli­ber­tats. (Josep-Vicent) Jo crec que la paraula és clara. Una cosa és un camp d’exter­mini i una altra camp de con­cen­tració. És evi­dent que els camps de con­cen­tració a França i els camps d’exter­mini nazis eren total­ment dife­rents i no tenien res a veure. En els pri­mers no es volia eli­mi­nar una població. Hi havia una població allà tan­cada que no se sabia què fer-ne, però no la volien tenir escam­pada pel país. Les auto­ri­tats fran­ce­ses dei­xen entrar als camps els agents fran­quis­tes que fan una pro­pa­ganda con­ti­nu­ada de tor­nar i que expli­quen allò que el que no tinga delic­tes de sang pot tor­nar lliu­re­ment. El mateix govern francès poten­ci­ava això perquè era una des­pesa impor­tant. Entre el febrer i el setem­bre del 1939, l’interès del govern francès és que tor­nin. El que passa és que ja arri­bava infor­mació que molts dels que tor­na­ven eren afu­se­llats. (Laia) Al Camp d’Agde cada dia rebien 80.000 car­tes. Per tant, tenien infor­mació, podien rebre infor­mació, i tenim car­tes en les quals els fami­li­ars i els amics, amb un llen­guatge que no pogués detec­tar la cen­sura, els adver­tien que no tor­nes­sin: “Si tor­nes, aniràs a tre­ba­llar allà on hi ha el teu nebot”, els deien. I el nebot era enter­rat al cemen­tiri.

(Josep-Vicent) És un dels objec­tius del lli­bre i real­ment s’està com­plint. De fet, d’ençà que ha sor­tit no hi ha set­mana que no es posin en con­tacte amb nosal­tres per­so­nes que ens dema­nen que els aju­dem a tro­bar algun fami­liar. I ens expli­quen que a par­tir d’això han començat a par­lar-ne a la família. El lli­bre recorda mol­tes històries que estan ama­ga­des a les matei­xes famílies.