Una tarda amorosa amb Maggie O’Farrell al Mot

Et diuen que la primera convidada del Festival Mot de literatura de Girona i Olot, dedicat aquest any a l’amor, serà Maggie O’Farrell, i saltes d’alegria mentre corres a buscar l’agenda per encerclar el dia amb un retolador gruixut i gairebé dibuixant-hi un cor. Ah, però es veu que no podrà venir i que la conversa al final serà telemàtica. I què fas? Desinflar-te? Pensar un pla alternatiu per a una altra tarda depriment de pluja? Es veu que no, que la gent professa per aquest festival preciós una lleialtat tan a prova de bomba, que aquest dijous hi tornava a ser tothom: els que dibuixen cors damunt les dates assenyalades, els que encara compren agendes i a sobre les fan servir, els que no pertanyen ni a un grup ni a l’altre però són tan bons lectors, que el temps que més els agrada per ficar-se dins un llibre és sobretot les tardes que plou. No és pas la primera vegada que el Mot s’estrena amb el convidat a distància (va passar també en l’edició post-pandèmia, que va agafar a més d’un encara amb la por al cos), però si la memòria no em falla, mai fins ara amb algú de la categoria de Maggie O’Farrell, aquesta escriptora irlandesa, educada a Gal·les i Escòcia, que vivia tranquil·lament a la seva caseta d’Edimburg fins que va publicar Hamnet, la delicadíssima plantofada amb què va deixar estabornits tots els acadèmics arrogants que havien sostingut durant segles que Shakespeare, la glòria suprema de la literatura anglesa (veieu, ara sí, tot el mapa de la Gran Bretanya?), no estimava la dona, Anne Hathaway, per lletja, per analfabeta, per vulgar, per deshonrosa, i que el fet que el personatge més memorable que havia llegat a la humanitat tingués quasi el mateix nom que el fill que se li havia mort als 11 anys era pura casualitat.

“Em van fer enfadar molt, el desconeixement d’aquest nen i els comentaris horrorosos que tots aquests experts vessaven sobre la dona de Shakespeare sense aportar-ne mai cap evidència”, va dir Maggie O’Farrell a través de la pantalla que la connectava amb el públic que l’escoltava des de la biblioteca Carles Rahola de Girona, amb una finestra de fons des d’on s’intuïa com verdejava un jardí escocès. La mateixa obra de Shakespeare, on “no hi falten mai dones intel·ligents i estimades”, desmenteix els seus desdenyosos exegetes, que d’altra banda no s’havien pres la molèstia de buscar un dels pocs retrats que es conserven d’Anne Hathaway, on realment es veu que era “una dona molt bonica”. Busco el retrat, al cap d’unes hores, i constato que sí, que es podria dir que era fina com un dibuix renaixentista, però no sé si això és gaire rellevant: sempre hi ha hagut dones molt guapes que també eren malvades. M’interessa més que, a mitja connexió, una de les filles de Maggie O’Farrell irrompi a la seva habitació d’una manera tan subtil, que si no fos perquè l’escriptora es disculpa per la intrusió enriolada, ningú se n’hauria adonat.

D’aquests detalls inadvertits n’és plena, la seva literatura: li agrada observar la gent anònima que passa pel carrer, els enamorats com es parlen, la gent que es remou entre les ombres, tot sovint dones de qui fins fa encara no mig segle no s’esperava altra cosa que aconseguissin un bon partit i fossin eficients mestresses de casa. A L’estranya desaparició d’Esme Lennox, s’endinsava en “una pràctica força habitual a la Gran Bretanya dels anys vint i trenta, quan les dones que no acataven el model de conducta que se n’esperava eren confinades en asils o psiquiàtrics”. Fins als anys noranta, quan molts d’aquests centres van anar tancant, no es van conèixer les històries terribles que s’hi amagaven. “És un bon exemple per contradir la idea que els escriptors parlen sempre del que coneixen. Jo més aviat escric sobre el que no comprenc.”

La també escriptora Montse Barderi, comissària d’aquesta edició del Mot, i que hi venia molt a propòsit vestida de rosa i amb els deures més que fets (s’ha llegit totes les novel·les de Maggie O’Farrell, i les va repassar una a una), havia començat la conversa preguntant-li quin era el seu llibre preferit sobre l’amor, i la convidada no va dubtar: “Persuasió, de Jane Austen, perquè hi ha una estimació que perdura, que resisteix malgrat les dificultats, perquè s’hi entreveu que l’amor també està relacionat amb el perdó”. També amb certa manera de construir el cercle amorós a través del llenguatge, com fan els personatges d’un altre dels seus llibres, La distància que ens separa: “De fet, som l’única espècie que, des del temps de les cavernes, sent la necessitat d’explicar la seva història, de recrear una vida, fins i tot murmurant.” A vegades, el catalitzador pot ser tan imprevisible com una onada de calor semblant a la que va afectar Londres el 1976, quan ella tenia tot just quatre anys, i de la qual recordava que “l’asfalt literalment es fonia i se t’hi enganxaven les sandàlies”. L’episodi, novel·lat a Instruccions per a una onada de calor, li va servir per constatar mentre l’escrivia, poc abans de la pandèmia de covid, va aclarir, que “els incidents d’efectes col·lectius són acceleradors de partícules que assumeixen el paper que, en les tragèdies gregues, es reservava al caprici dels déus”.