Mirar sempre de cara, però amb un peu a l’infern

Amb la primera pregunta que li faig, ja m’adono que no vaig bé. Se m’acut, pel fet que Cristina Núñez (Figueres, 1962) ha treballat sempre a partir d’autoretrats, demanar-li pel procés de distanciament que li deu haver exigit aquest examen continuat de si mateixa, per les màscares que una tal indagació comporta. I ella respira fondo, mira a un costat i a l’altre, com si busqués un lloc on estintolar-se i armar-se de paciència per tornar a explicar el que deu haver hagut d’aclarir mil cops, abans d’ara. “És que no n’hi ha cap, de distància: d’això va el que faig”, em diu. Per aquesta raó tampoc no necessita interposar cap filtre, sigui de pudor o d’exhibició, entre ella i la seva imatge. Màscares? Què és això? “No existeixen”, declara rotunda, “no són sinó facetes de la mateixa persona que també la defineixen”. Fins i tot les selfies, afegeix, que semblarien el contrari d’un despullament, amb les seves poses estudiades, també diuen alguna cosa de nosaltres, “són una part del que som, la punta de l’iceberg”. M’ha replicat amb vehemència, però no pas amb recriminació, com si més aviat em fes part del desvetllament que va ajudar-la a ella a obrir-se al món. Hi haurà un moment, al final de la conversa que mantenim mentre ens passejàvem per les obres que exposa fins al 29 de juny a l’Escorxador de Figueres, que fins i tot se m’escaparà dir-li: “Parles com si ensenyessis el que fas per primera vegada, amb l’emoció dels començaments”, i a ella se li escaparà una mena de crit. “De debò?” Perquè no el vol perdre, l’esperit del principi, que ho aguanta tot, que és a l’origen de tot, com tampoc renuncia a la part de dolor amb què venia: de la infància desvalguda, de la separació dels pares quan era nena, dels cinc anys d’addicció a l’heroïna, del pas per la prostitució per pagar-se les dosis, de la fugida de casa per trobar el seu propi camí.

So What, la primera exposició antològica que li dedica la seva ciutat natal, amb el comissariat de Krystyna Dul i Paul di Felice, té lloc just davant de l’edifici on va viure la seva família fins que se’n van anar a Barcelona. Ella tenia un any. “El pare era agent de duanes, vivíem amb un cert confort, sempre de lloguer, i aquesta casa, veus?, en aquella finestra del primer pis, va començar tot.” Un dels seus nebots, el jove cineasta Nicolás Auger, l’ha ajudat a crear una peça que celebra aquest retrobament: un vídeo del desembre passat on es desdoblen les imatges antigues de la vida de família al pis figuerenc i les del retorn de Cristina Núñez (actualment instal·lada en un poblet de Luxemburg), que ja no va poder accedir més que a l’escala i el replà. Hi ha un moment en què se superposa la imatge actual d’ella desolada davant la porta tancada del pis i la de la seva germana petita obrint-la des de dins. S’esgarrifa davant el vertigen que provoca el xoc de les dues imatges, perquè aquesta germana, la mare de Nico, va morir fa poc de càncer. És la segona que ha perdut en poc temps de les cinc que tenia. La va acompanyar fins al final, encara que la seva relació no va ser fàcil; tampoc amb les altres, “dones poderoses”com la dissenyadora Pati Núñez, l’escriptora Isabel Núñez, l’empresària Alícia Núñez. “Jo era la més vulnerable, la tonta, una merda, la peça que no encaixa, això era jo.” Parla de la seva intimitat sense cap rubor, sempre de cara, com va fer amb l’exploració del passat franquista de la seva família, vinculada també obscurament als nazis a pesar que, originaris de Huelva, són tots descendents de jueus conversos, els marrans.

Professa un respecte profund per les emocions, perquè “poden canviar el món”. És escoltant-les, observant-les quasi despietadament, que emprèn un procés d’introspecció i pensament que troba alliberador. N’hi ha que en fan lectures precipitades, com les comissàries d’una exposició que, davant del seu treball, van aconsellar-li: “Hauries de resoldre els teus problemes abans de mostrar-los al públic.” No havien entès res del que es proposa Cristina Núñez, que és justament “abolir la distància”, connectar amb la gent corrent, la portera, el pagès, l’analfabet, a través de l’emoció, que és allò a què ha renunciat l’art contemporani, diu. El seu mètode és totalment invers: “Necessito tenir un peu a l’infern per treballar amb drogoaddictes o amb adolescents deprimits que es fan talls a la pell”, diu a propòsit dels tallers d’autoretrat basats en la immersió en l’inconscient (SPEX, The Self-Portrait Experience) que ha impartit a presons, instituts i centres socials de tot el món i que han despertat l’interès dels psicòlegs pels seus beneficis terapèutics. “Per què he sobreviscut a la meva baixa autoestima? Perquè he entès que també forma part de mi, hi he enraonat, i a vegades soc feliç.” No se’n refia gaire, però, de la felicitat. “Veus aquesta foto?”, i m’assenyala un primer pla on surt gemegant de dolor. “Passava per un dels moments més feliços de la meva vida. Havia sortit d’una depressió fonda i tot anava bé, però havia de recordar-me de la part fosca perquè no volia tornar-me arrogant. El dolor m’estalvia de caure en l’estupidesa. És el que em permet estar oberta als altres.”