L’oblit sota un cirerer florit

L’escriptora japonesa resident a Montreal, Aki Shimazaki (Gifu, 1954) és l’autora d’una novel·la breu, Lluna plena que en la traducció de Mercè Ubach, el director teatral Àlex Rigola ha sabut traslladar dalt l’escenari amb tota la densitat que flueix en el text d’una història, universal, que es relata d’una manera tan bella com lleugera. La narració s’explica i, per tant, succeeix, sota el cirerer florit, únic element d’una escenografia despullada. Identificatiu de la cultura japonesa, no és però, tot i la seva potència i esclat cridaner de rosa vibrant, invasiu ni distorsionador sinó que serveix per aixoplugar, com un paraigües natural, el conte del passat que els seus protagonistes expliquen. Estrenada el juny del 2024 al Heartbreak Hotel Teatre de Barcelona, aquest primer trimestre de l’any ha estat de gira per Catalunya incloent diverses localitats de les comarques gironines. Així, s’ha pogut veure a Roses, a Lloret de Mar, a Banyoles i aquest dissabte 22 de març al Teatre de Salt, coincidint amb la jornada de Cap Butaca Buida.

Andreu Benito encapçala el repartiment de Lluna plena, amb la veu narradora principal, d’una història que es recolza amb les altres veus: Pep Munné, Lluïsa Castell i Miranda Gas. Es presenta com una faula sobre l’Alzheimer a partir d’un matrimoni gran en una residència d’avis. Ella no reconeix el marit sinó al promès que un dia va ser i a l’amant que un dia va tenir i al fill que un dia, arran d’una infidelitat, va decidir engendrar. Hi ha una musicalitat absent, la que no s’explica però s’intueix, la del so sempitern i omnipresent de les cigarres.

El muntatge d’Àlex Rigola excel·leix per la delicadesa amb la qual aborda l’oblit, la incapacitat de no recordar, i els esclats de memòria que revenen als malalts d’Alzheimer; tot es presenta amb un embolcall d’una tendresa empàtica, gens sentimental ni edulcorada. Més enllà de la posada en escena i la narració, sense escarafalls, continguda, dels actors, Lluna plena parla de l’amor i dels essencials d’una vida, quan ja s’està en l’últim estadi, i que transcorre sota un cirerer florit, una de les imatges més emblemàtiques de la cultura japonesa però que també representa l’efímer de la bellesa i de la vida.