Teresa Solana presenta la novel·la ‘Carpe Diem’

Teresa Solana va néixer a Barcelona el 1962 i viu a Anglaterra des del 2014, primer a Oxford i ara a Bristol. “Barcelona continua sent la meva ciutat i Catalunya el meu país. El fet de viure a Anglaterra i estar casada amb un anglès no m’ha convertit en una anglesa. Entenc perfectament els immigrants que, a Catalunya, continuen sentint-se andalusos, gallecs, xinesos, pakistanesos, marroquins... Canviar de país no et fa canviar d’identitat”, afirma l’escriptora i traductora que ara presenta Carpe Diem, quarta novel·la de la sèrie protagonitzada per dos germans que fan de detectius privats a Barcelona. Amb aquesta novel·la va guanyar la tercera edició del premi Margarida Aritzeta - Vila de Creixell i és el segon títol de l’autora en la col·lecció Crims.cat de l’editorial Clandestina.

L’autora va debutar el 2006 en novel·la amb Un crim imperfecte, precisament, amb els mateixos protagonistes de Carpe Diem. En total ha publicat vuit novel·les i dos reculls de relats, a més d’una sèrie de quatre novel·les infantils, ha guanyat premis com el Crims de Tinta i el Roc Boronat i ha traduït una quarantena de títols.

Un calorós i recent mes de juliol la comissària Valentina Vallès, de la comissaria de Les Corts, decideix contractar els serveis de la peculiar parella de germans i detectius privats Borja Masdeu-Canals Sáez de Astorga i Eduard Martínez, que tenen, entre els seus clients, alguns dels membres més distingits de les classes altes de Barcelona. Hi ha quatre casos de característiques similars en què els Mossos estan encallats i la comissària vol tancar-los com sigui per evitar que perilli la seva prometedora carrera. Al llarg dels darrers mesos, fins a quatre persones que no tenen res a veure les unes amb les altres han aparegut assassinades a casa seva. Un matemàtic que treballa a la UB, una viuda rica que viu a la zona del Turó Park, una metgessa especialitzada en càncer i un violinista de l’Orquestra Simfònica del Liceu.

Acompanyats de la mandra que provoca l’estiu xafogós i de dos dels tres policies aparcats al Departament de Casos Oberts dels Mossos, els germans miraran de treure les castanyes del foc a Vallès.

Amb el sentit de l’humor habitual en les novel·les dels germans, Teresa Solana ofereix el retrat d’una Barcelona contradictòria en la qual “les dones, les polítiques feministes i les noves sensibilitats es converteixen en les protagonistes”, afirma.

Solana no viu a Barcelona però no ha perdut el contacte amb la ciutat en tots els sentits, també en el crític. “Les novel·les protagonitzades pels germans són, en el fons, una excusa per repartir clatellots. Això del soroll que fan de nit els camions de la neteja, per exemple, no entenc que no revolti els veïns a l’estiu; igual que el malson de la burocràcia, que amb l’excusa de lluitar contra la corrupció ho paralitza tot i li fa molt difícil la vida al ciutadà normal i corrent”, opina Solana.

Té una altra sèrie de novel·les policíaques de to diferent. “Les de la sèrie de la Norma Forester són mes serioses, més convencionals, encara que també hi hagi humor. Les protagonitzades pels bessons són una mica més esbojarrades pel que fa a les trames. Això no vol dir que els temes de les novel·les dels bessons no siguin seriosos, perquè el de Carpe Diem ho és, sinó que adopto un punt de vista més satíric, que parteix de la ingenuïtat de dos detectius amateurs que, en el fons, no tenen ni idea de com investigar un crim.”

L’autora retrata un cos policial una mica desvagat. “Els Mossos tenen els mateixos problemes que altres cossos de policia i això és el que he volgut retratar a la novel·la. De fet, tot comença per la manca endèmica de personal dels Mossos, que fa que es vegin obligats a contractar el Borja i l’Eduard perquè els ajudin a resoldre uns crims en ple mes de juliol, quan hi ha molts policies de vacances. Naturalment, és inversemblant, és una llicència literària, com el Departament de Casos Oberts que m’invento, però és que Carpe Diem és una novel·la de ficció, no un true crime. I la literatura, a diferència del true crime, és això, inventar-se coses per explicar el món en què vivim des de la perspectiva de la ficció”, detalla l’autora.

“Jo escric per incomodar, per aixecar la catifa i veure la pols que hi ha a sota. El to amable és una estratègia literària. En les novel·les d’Andrea Camilleri i Petros Màrkaris, per exemple, la vida familiar i de relacions personals dels personatges també és molt important. I també cuinen i van a bars i restaurants, perquè és una cosa pròpia de les cultures mediterrànies: cuinar, anar a dinar un menú al migdia –cosa que no fan els anglosaxons, que es limiten a menjar-se un sandvitx–, fer el cafè de mig matí o la cerveseta de mitja tarda a la terrassa, sobretot quan fa calor...”, conclou Teresa Solana.