Ha dedicat bona part de la seva vida professional a l’ensenyament de la filosofia, però pel mig va irrompre l’enlluernament per l’art contemporani, que és una altra manera de pensar, juntament amb els viatges, que són una altra manera de viure, i d’una cosa i l’altra es nodreix En terra de meravelles (Angle), el nou llibre d’Eulàlia Bosch (Barcelona, 1949), en què els records d’infantesa, l’experiència i l’atzar, les amistats inesperades i fèrries, i la fascinació per “la llum de l’espelma que ens obliga a imaginar”, com deia Bachelard, avancen en la mateixa direcció de constatar que “l’infinit es pot trobar en un gra de sorra”. El llibre, elaborat a partir de les llibretes d’apunts que sempre porta a sobre, comença amb una imatge en la qual es poden reconèixer moltes famílies nombroses dels anys cinquanta i seixanta: l’habitació dels llits abatibles on s’hi aplegava la fillada i on Eulàlia Bosch va adonar-se ben aviat que no hi ha cap descobriment que no tingui un vincle estret amb els espais domèstics, els objectes quotidians, la intimitat compartida com la que va haver tenir ella amb les seves germanes.

En terra de meravelles transmet aquesta “quotidianitat pensativa”, a la qual contribueix també l’atzar meravellós, com la troballa d’un sofà vermell abandonat en un carrer de Brooklyn, que l’envia de nou a les visites al seu amic John A. Coleman a Wilton, o l’oportunitat d’entrar al taller de Giacometti de París gràcies a la trobada fortuïta amb el seu actual llogater, o la coincidència al restaurant de l’hospital on anava a vetllar el pare amb el cineasta Carlos Saura. “Totes les anotacions neixen de fets casuals que potser no tenen importància, però la tensió que generen posa en marxa la memòria, i el llibre acaba sent així un abecedari per explicar-me l’experiència”, diu Eulàlia Bosch, que afegeix que cap d’aquests petits assajos narratius potser no hauria tingut sentit si no s’haguessin convertit en escriptura, si no engendressin una història: “Tot el que em passa no passaria del tot si no acabés en un escrit.” Creu més en aquest poder que en el de les imatges, com declara en el llibre: “No fotografio res per no perdre mai aquest moment de trobada entre el que tinc al davant i el que em va revenint de la meva pròpia vida. Qualsevol imatge podria afeblir la intensitat de l’emoció.”

Tot i que els capítols parteixen de fets reals i autobiogràfics, quasi sempre vinculats amb les arts, que considera “un regal que ens perfila la mirada”, el seu propòsit no era despullar cap intimitat. Al contrari, declara: “El que m’interessa és mostrar una manera de ser al món i d’entendre’l. Seria molt feliç si el lector oblidés la meva veu i escoltés només la d’un narrador.” Alguns d’aquests textos van ser escrits (sempre a mà) fa ja una colla d’anys, i els ha incorporat al llibre, afirma, amb ben poques alteracions ni amb prou feines correccions: “Crec que escric com parlo. A les llibretes hi ha tant les afirmacions com els dubtes, i volia que aquesta espontaneïtat es manifestés. Només n’he fet una tria, molt intuïtiva, sense cap pla ni buscant d’equilibrar el blanc i el negre, i m’adono que, llegits seguint l’ordre, transmeten una certa musicalitat.”

Si hi ha una actitud que relliga totes les situacions que presenta en el llibre, des de l’evocació de la casa familiar fins a les trobades amb artistes que admira i que van esdevenir amics, com l’escultor basc Jorge Oteiza, l’escriptor John Berger, el fotògraf Evgen Bavcar o l’artista Eugènia Balcells, és “la voluntat de transformar l’admiració en interrogació”, i d’escoltar també la indecisió, la perplexitat davant el que sovint ve donat. “Les coses per si mateixes no són de cap manera, sinó que depèn de tu, de com reacciones davant l’estímul exterior, i la cultura, el coneixement, la sensibilitat són les nostres millors ulleres”, sosté. N’ha après de la seva llarga trajectòria com a pedagoga de la filosofia i de la seva experiència a museus i centres d’art, sobretot en contacte amb l’artista Eugènia Balcells, amb qui col·labora des dels anys noranta: “No pot començar a treballar en cap exposició sense tenir una pregunta al cap que la persegueixi, com faig jo amb l’escriptura.” És el mateix mètode que ha procurat transmetre en altres obres seves de gran èxit, com ara Qui educa a qui?, exhaurit fa temps, i que a En terra de meravelles arriba reconcentrat, càlid com una conversa a la vora del foc, sigui a París o a Dakar. “Vagi on vagi, sempre m’emporto alguna de les pedres amb mi”, diu agafant-ne una de les que té al prestatge del seu pis de Girona, on ve quan vol escriure i retrobar-se amb les seves amigues de joventut, la també pedagoga de la filosofia Irene de Puig, l’exalcaldessa Anna Pagans. Són fòssils terrosos, conquilles mil·lenàries. Me’n deixa agafar una i cap al palmell de la mà: tenen la mida justa per fer companyia. “Me les emporto sobretot quan faig viatges que em fan por”, diu recordant el seu company, l’escriptor i filòsof Pep Subirós, amb qui va compartir tantes expedicions africanes i que va inculcar-li la valentia de dir-se: “Si hi has pensat, és que ho pots fer.”