Anna Pérez Pagès, un coet a resseguir

Abraçades for­tes, deci­di­des. Com la seva manera de defen­sar la seva aposta cul­tu­ral. Anna Pérez Pagès, la Pei­gis, va ser una peri­o­dista que va dei­xar empremta. Des de dimarts, quan fa un any, pràcti­ca­ment, de la seva mort, el seu nom dona nom a un premi que aplau­deix les tra­jectòries com­pro­me­ses amb la difusió de la cul­tura, molt cops per sobre del que li exi­geix el seu lloc de feina i, fins i tot, mal­grat aques­tes exigències labo­rals. Ella, ara ho hem entès, va ser un coet, dels que dei­xen espur­nes que sedu­ei­xen i que inci­ten a seguir-li la tra­jectòria. La seva feina per la cul­tura il·lumi­nava fes­ti­va­ment. Com si fos aque­lla part de l’uni­vers a des­co­brir, aque­lla part del cer­vell que queda per cul­ti­var. Caro­lina Rosich agraïa rebre el premi, dimarts al ves­pre a l’Espai Lliure, que deu ser, alhora, tota una res­pon­sa­bi­li­tat.

La Pei­gis ara dona nom a un premi de peri­o­disme cul­tu­ral. És la millor fórmula que van tro­bar les sis ami­gues (Júlia Ber­tran, Gemma Ruiz, Clàudia Rius, Anna Gui­tart, Anna Aurich i Neus Mas­fer­rer) que, després d’un fune­ral catàrtic, van enten­dre que el viatge d’aquell objecte vola­dor per la immen­si­tat de l’espai el podrien con­ver­tir en un satèl·lit repa­ra­dor i també enco­rat­ja­dor. En el mateix esce­nari que ja s’havia mun­tat una sessió de La taula (un micròfon obert perquè tot­hom opini ober­ta­ment) al juny, Glòria Ribera i Oriol Puig Taulé van ser els mes­tres de cerimònia ide­als: van saber expo­sar-se diver­tits can­tant una versió de Parole, en clau de peri­o­disme de trin­xera, de rodes de premsa diàries i d’encàrrecs com­pro­me­sos (entre­vis­tar el direc­tor d’un diari que ha publi­cat un lli­bre: tot­hom s’ha hagut d’empas­sar dis­cos sol·lici­tats), amb la deli­ca­desa que reque­ria cada moment. La festa va ser sen­zi­lla i com­mo­ve­dora: un altre cop, el micro obert perquè no fos la mort de l’Anna, l’última paraula. Hi ha qui va fer un xopet de tequila nostàlgic, i qui va dei­xar mis­satge escrit amb cors finals. La veri­tat és que quan algú amb ganes de conèixer mor massa d’hora, que­den con­ver­ses i pro­jec­tes pen­dents... La Pei­gis va dema­nar que el seu comiat també fos festa, com la que es va des­ple­gar després amb discjòqueis inclo­ses.

La icònica butaca de l’Àrtic, però, sobre­tot, la curi­o­si­tat de la peri­o­dista que hi pre­sen­tava l’entre­vista ben tra­vada és un refe­rent. Com, per a altres peri­o­dis­tes ho ha estat la dis­creció de Gon­zalo Pérez de Ola­guer, que s’interessa a per conèixer els que començàvem a coin­ci­dir en les rodes de premsa pels tea­tres. Quan algú com l’Anna es creua pun­tu­al­ment com un coet per la tra­jectòria d’una per­sona, després de l’emmi­ra­lla­ment pel seu entu­si­asme enco­ma­nadís, es troba a fal­tar aque­lla forta abraçada.