Anna Pérez Pagès, un coet a resseguir

Abraçades fortes, decidides. Com la seva manera de defensar la seva aposta cultural. Anna Pérez Pagès, la Peigis, va ser una periodista que va deixar empremta. Des de dimarts, quan fa un any, pràcticament, de la seva mort, el seu nom dona nom a un premi que aplaudeix les trajectòries compromeses amb la difusió de la cultura, molt cops per sobre del que li exigeix el seu lloc de feina i, fins i tot, malgrat aquestes exigències laborals. Ella, ara ho hem entès, va ser un coet, dels que deixen espurnes que sedueixen i que inciten a seguir-li la trajectòria. La seva feina per la cultura il·luminava festivament. Com si fos aquella part de l’univers a descobrir, aquella part del cervell que queda per cultivar. Carolina Rosich agraïa rebre el premi, dimarts al vespre a l’Espai Lliure, que deu ser, alhora, tota una responsabilitat.

La Peigis ara dona nom a un premi de periodisme cultural. És la millor fórmula que van trobar les sis amigues (Júlia Bertran, Gemma Ruiz, Clàudia Rius, Anna Guitart, Anna Aurich i Neus Masferrer) que, després d’un funeral catàrtic, van entendre que el viatge d’aquell objecte volador per la immensitat de l’espai el podrien convertir en un satèl·lit reparador i també encoratjador. En el mateix escenari que ja s’havia muntat una sessió de La taula (un micròfon obert perquè tothom opini obertament) al juny, Glòria Ribera i Oriol Puig Taulé van ser els mestres de cerimònia ideals: van saber exposar-se divertits cantant una versió de Parole, en clau de periodisme de trinxera, de rodes de premsa diàries i d’encàrrecs compromesos (entrevistar el director d’un diari que ha publicat un llibre: tothom s’ha hagut d’empassar discos sol·licitats), amb la delicadesa que requeria cada moment. La festa va ser senzilla i commovedora: un altre cop, el micro obert perquè no fos la mort de l’Anna, l’última paraula. Hi ha qui va fer un xopet de tequila nostàlgic, i qui va deixar missatge escrit amb cors finals. La veritat és que quan algú amb ganes de conèixer mor massa d’hora, queden converses i projectes pendents... La Peigis va demanar que el seu comiat també fos festa, com la que es va desplegar després amb discjòqueis incloses.

La icònica butaca de l’Àrtic, però, sobretot, la curiositat de la periodista que hi presentava l’entrevista ben travada és un referent. Com, per a altres periodistes ho ha estat la discreció de Gonzalo Pérez de Olaguer, que s’interessa a per conèixer els que començàvem a coincidir en les rodes de premsa pels teatres. Quan algú com l’Anna es creua puntualment com un coet per la trajectòria d’una persona, després de l’emmirallament pel seu entusiasme encomanadís, es troba a faltar aquella forta abraçada.