“Em fa molta por ser cursi, cosa que en el pop és molt habitual”

Sí, una mica sí. Volia veure impre­ses en paper les 130 cançons que he publi­cat durant la meva car­rera, que de fet és la meva ter­cera car­rera. Sé que treure un lli­bre de lle­tres en un temps en què totes fa temps que són a inter­net, òbvi­a­ment, no té gaire lògica, encara que mol­tes hi siguin amb un munt de fal­tes d’orto­gra­fia. Però totes hi són, sí, així que, amb l’edi­tor, vam pen­sar de fer també uns meta­tex­tos que, pri­mer, expli­ques­sin una mica la glo­ba­li­tat d’aquesta car­rera en soli­tari, que ja vaig començar una mica gra­na­det, i que, després, situ­es­sin cro­nològica­ment i emo­ci­o­nal­ment cada disc que he fet.

Em refe­reixo a quan comen­ces. Jo, de petit, no volia ser pas lle­trista, sinó músic de rock. I, en tot cas, ja can­taríem qual­se­vol fra­seig en pseu­do­anglès. Ja m’agra­dava molt escriure, tot i que ales­ho­res no veia cap lli­gam entre escriure “redac­ci­ons” i tocar música amb un con­junt. Però quan, amb 16 o 17 anys, vaig començar a tre­ba­llar en grups, vaig ado­nar-me que, així com de gui­tar­ris­tes i bate­ries n’hi havia molts, de per­so­nat­ges que fes­sin cançons i també fes­sin lle­tres no n’hi havia gai­res. Van con­fluir les meves dues afi­ci­ons, la música i la pro­to­li­te­ra­tura, i de seguida m’hi vaig aca­bar tro­bant molt bé.

Sí, el Manolo [García] es va tren­car una vèrte­bra cer­vi­cal poc abans d’entrar a l’estudi...

Sí, però “neces­sari” per a mi i prou, eh? Abans de conèixer en Manolo, amb Kul de Man­dril o Dum­pers ja havia fet cançons en català, i com que por­tava temps escri­vint coses en cas­tellà amb Los Rápidos, Los Bur­ros i El Último, ho veia neces­sari per con­ti­nuar el meu desen­vo­lu­pa­ment com a lle­trista. Ja valo­rarà algú altre d’aquí a qua­tre-cents anys si va ser un error o no!

Sí, i també par­lant, perquè, tot i que havia nas­cut a Vic, vaig criar-me al Gui­nardó, on el xava era un dia­lecte habi­tual. Viat­jant més tard per Cata­lu­nya com a nòmada comar­cal vaig aca­bar per­dent-lo, diria però...

No, però ara he hagut de fer-ho per al lli­bre. Pensa que jo soc pro­duc­tor, els mes­clo…, n’hi ha per aca­bar-ne molt avor­rit! La meva relació amb ells és tan intensa que poden pas­sar molts anys fins que els torno a escol­tar. Ara, però, vaig voler revi­sar les lle­tres per asse­gu­rar que real­ment can­tava el que havia escrit i els vaig tor­nar a escol­tar, la qual cosa va ser un exer­cici ben curiós...

Me n’he ado­nat ara, tot i que de la segona ja me’n vaig ado­nar en aquell moment. És la que comença amb La Terra és plana (2004), que és quan vaig dei­xar real­ment de voler arri­bar a un gran públic. Jo, fins ales­ho­res, venia encara amb la inèrcia d’El Último de la Fila. Havien estat deu anys en què, per molt hones­tos que fóssim, i em sem­bla que ho érem molt, pen­sa­ves: “Ostres, hem venut 500.000 còpies d’aquest últim disc i d’aquell altre en vam ven­dre un milió. Que no se’ns en vagi molt l’olla, ara amb aquest... No sé si és un bon moment per can­tar coses com ara que la merda de la mun­ta­nya no fa pudor...” En canvi, amb La Terra és plana recordo pen­sar: “No passa res, gas a fondo. Si et ve de gust can­tar coses allu­nya­des del mains­tream, o que no són ni pop ni rock, enda­vant.” D’allò en va sor­tir, pot­ser, l’època més diver­tida, per a mi.

No, gens, pit­jor hau­ria estat no haver-hi arri­bat, a aquesta etapa! Penso, a més, que està bé, quan et fas gran, que hi hagi un pudor. Tot això de l’ena­mo­ra­ment, el fes­teig… A vega­des fa una mica d’angúnia, de cringe, veure un senyor molt ena­mo­rat i molt vell... Òbvi­a­ment hi pot haver una evo­cació enyo­ra­dissa de l’ena­mo­ra­ment, o un record d’altres moments, però crec que, per a un can­tant de certa edat, hi ha milers d’altres temes diver­tidíssims, com fer cançons sobre fer cançons, la geo­gra­fia o l’autoanàlisi (com feia a Tinc una bèstia din­tre meu)…

Bé, a vega­des ho estic, però no se’m nota. O jo, almenys, no ho noto. No em vull fer el xulo, però és veri­tat que no hi estic gaire, jo, d’empre­nyat. De motius per estar-n’hi n’hi ha uns quants, evi­dent­ment, però a la vida hi som molt poc temps i és millor no per­dre gaire el temps en aques­tes coses. A banda que, des de la madu­resa, es veu bas­tant millor la futi­li­tat de tot ple­gat...

Sí, la frase és tan bona que no em vaig atre­vir a can­tar-la sense fer un dis­pla­ce­ment i dir que pot­ser no era meva i l’havia sen­tit en algun lloc!

No, era molt molt tímid. Fins a la tar­do­a­do­lescència vaig ser-ho molt. Una mica més que la mit­jana dels tímids, fins i tot.

No ho sé, com tots nosal­tres, suposo: tiets, avis, bro­mis­tes de bar… Havia lle­git una mica, òbvi­a­ment, però el 90% prové d’aquesta mena de tiets que als casa­ments solen posar-se una cor­bata al cap i fumar un puro. L’humor, gràcies a Déu, és molt poc intel·lec­tual.

No em sor­ti­rien… Jo, quan em poso a fer lle­tres, el que vull, bàsica­ment, és fli­par. Admiro total­ment Llach, Rai­mon, Ovidi…, però em sem­bla que ells s’han apro­pat a la música popu­lar des d’un àmbit dife­rent. El meu és més aviat el de la fli­pa­menta, empa­ren­tat una mica, i ho dic amb tota la modèstia, amb el de, pri­mer, Pau Riba o Sisa i, després, Albert Pla, Puntí, Joan Miquel Oli­ver i tota aquesta colla. Eva­dir-se tam­poc és tan dolent! I a mi no em fa pas cap ver­go­nya dir que faig música per eva­dir-me. En gene­ral de tot, fins i tot de mi mateix, a vega­des, ja que eva­dir-se d’un mateix fent cançons con­ti­nua sent molt més salu­da­ble que el conyac o la mari­hu­ana.

El vèiem més aviat en un sec­tor poli­tit­zat, el dels comu­nis­tes i tot això. Els peluts, d’això, no és que en fugíssim, però anàvem cap a una fli­pa­menta més psi­codèlica. Però, vaja, tenia cançons amb les quals reies molt, sí, tot i que, en això, qui ens feia –i ens fa– molt de riure era La Trinca. La música a vega­des feia la impressió que els impor­tava un colló, en el sen­tit que podien fer un pas­do­ble o una rumba, però la conya de les lle­tres de La Trinca, per molt que ens hi posem, és difi­cilíssima de superar.

Bé, he de dir que és una d’aque­lles tro­ba­lles literàries, aquesta frase, que que­den molt bé, quan les veus escri­tes! La gent que escriu ja les fa, aques­tes coses... Sí que és cert, però, que hi ha cançons –Home blanc, A Maite, flo­reta de Sants...– que no sé real­ment d’on van sor­tir. I, és clar, m’espanto una mica! “Aquell... soc jo?”, et pre­gun­tes. T’ado­nes que la ment humana és peri­llosíssima, i molt fràgil, com veiem amb la gent gran.

Sí, perquè, en el meu cas, molts cops real­ment no ho sé. N’hi ha que són d’amor, està claríssim. Però mai són d’amor i prou, ja que, per tal de no ser cursi, ho bar­rejo amb altres coses. Intento que esti­guin equi­li­bra­des les cançons, una mica com la cuina: inten­tes que no et quedi salat però tam­poc dolç, ni massa picant però tam­poc massa poc picant. Em fa molta por ser cursi, cosa que en el pop és molt habi­tual. Però, quan t’ena­mo­res, estàs tan tonto que a vega­des hi caus.

Sí. M’agra­dava molt la lle­tra, que era una espècie d’home­natge a en Sisa. Però aquell disc [Hoquei sobre pedres, 1997] el mesclàvem amb en David Tickle i vam dedi­car-hi mol­tes hores. No trobàvem com con­ve­nia can­tar-la. O si, més que can­tar-la, calia reci­tar-la. Al final, però, vam posar un efecte de veu sem­blant a un telèfon i es va con­ver­tir en el sin­gle. Hi ha mol­tes coses real­ment curi­o­ses, en la música…

Aprens mol­tes coses, sobre­tot en l’aspecte tècnic, però aquesta màgia de què par­lem és com anar a pes­car: pots tenir la millor canya, el millor cuc, la millor gorra de camu­flatge pos­si­ble..., però, al final, els pei­xos, o piquen o no piquen.