El dia que ningú mereixia

Els plors de les parròquies anda­lu­ses quan la pluja obliga a sus­pen­dre les pro­ces­sons de Set­mana Santa sem­pre m’han encon­git el cor. No calen grans cròniques per expli­car la pena reflec­tida en les imat­ges. Dis­sabte, pas­se­jant pel pas­seig de la Indústria de Berga, just abans de la sisena etapa de la Volta a Cata­lu­nya, vaig recor­dar-me’n. El dia abans s’havia suspès la pujada al coll de Pra­dell i des de bon matí cir­cu­la­ven els rumors que Que­ralt també podia caure. A tocar de la línia de sor­tida, les auto­ri­tats dis­cu­tien i els ros­tres cada vegada expres­sa­ven pit­jors sen­sa­ci­ons. Hi havia els res­pon­sa­bles de la Volta i tota mena d’auto­ri­tats. Minuts més tard, s’accen­tu­ava la tragèdia: que­ien tots els ports de l’etapa, inclòs el final a Que­ralt. Els ciclis­tes farien un cir­cuit de dues vol­tes pel Ber­guedà, evi­tant l’alta mun­ta­nya.

Les enti­tats ho tenien tot a punt a la car­re­tera cap a Que­ralt per repe­tir les imat­ges de fa un any. Una vegada més van res­pon­dre i, a menys d’una hora per a l’inici de l’etapa, es van tras­lla­dar a corre-cuita cap a Berga per reu­bi­car l’ani­mació. Men­tres­tant, a la sor­tida, el caos i la con­fusió eren evi­dents. Alguns mit­jans ja havien publi­cat la refor­mu­lació de l’etapa, però hi havia ciclis­tes que pas­sa­ven pel con­trol de fir­mes que asse­gu­ra­ven que no en sabien res.

Però per mapes, les cares dels res­pon­sa­bles locals. El pre­si­dent del Con­sell Comar­cal, Moisès Masa­nas, lamen­tava que havien pas­sat una set­mana de bojos, pre­pa­rant car­re­te­res, després del tem­po­ral dels últims dies. Rela­tava que, hores abans, encara hi havia alcal­des reti­rant com podien pla­ques de gel de la car­re­tera. Tot estava a punt per a la gran cita, però s’havia suat sang per acon­se­guir-ho. I ara tot se n’anava en orris.

Els ciclis­tes eren a la sor­tida i con­ver­sa­ven amb la direcció de cursa i les auto­ri­tats. Els tras­lla­da­ven que no volien córrer, que les con­di­ci­ons mete­o­rològiques eren massa adver­ses. Els res­pon­sa­bles van atu­rar el cop i van acon­se­guir un pacte: que la pri­mera de les dues vol­tes fos neu­tra­lit­zada, perquè tot­hom pogués fer un reco­nei­xe­ment del recor­re­gut, i a la segona, amb una mete­o­ro­lo­gia més favo­ra­ble, es donés la sor­tida real i es com­petís. A mig recor­re­gut, els ciclis­tes tras­lla­da­ven a la direcció que molts con­ti­nu­a­ven sense veure-ho clar i es va eli­mi­nar la segona volta. La sor­tida real es va donar amb molt pocs quilòmetres per enda­vant i l’etapa es va aca­bar deci­dint a l’esprint i sense grans can­vis a la gene­ral.

Minuts més tard, el direc­tor de cursa asse­gu­rava que estava dece­but: “Havíem pac­tat unes coses amb els cor­re­dors i alguns no han com­plert. És una falta de res­pecte a l’orga­nit­za­dor, al públic i als ajun­ta­ments. Sé que s’hi juguen la vida, però hi ha moments i moments, i avui no era moment de parar la cursa.” El líder, Juan Ayuso, va aplau­dir la decisió ini­cial de la direcció, però asse­gu­rava que ell era dels que volien córrer la segona volta i afir­mava que es podia com­pe­tir. I enmig de tot el caos tot­hom tenia una cosa clara: el Ber­guedà no merei­xia aquest clima (el ciclístic), però hi va tor­nar a ser. I això no ho ha d’obli­dar ningú.