Marc Artigau és un dramaturg atabalat per la intel·ligència artificial. Ja va fer un primer muntatge, Alba (o el jardí de les delícies), que va guanyar el premi Quim Masó el 2018. Ara, empeltats amb la sensibilitat de la veu cantada, quasi recitada i que escampa tantes veus com sigui possible, de Projecte Ingenu. Aquesta nova mirada futurista desplega opcions i sorpreses en una escena pausada en què Irene apareix per triplicat (Paula Jornet, Neus Pàmies Juárez, Isabel Soriano) i el mateix Àlex (Toni Guillemat) es crea una mena de prototip al metavers per acaronar-li els cabells. En la voràgine de la informació, un fet tràgic separa la realitat del record i pot semblar un recurs condensar la informació i exposar-la per un embut.

La meravella de l’Arribaràs i serà de nit (a l’Àtrium fins al 13 d’abril) és que aquest món aparentment fred, de plàstic, en què sembla que s’hagi aturat el temps davant els canvis d’anys en la vida humana, té una pàtina tendra, molt suggeridora, de tuls i veus celestials que riuen els records, que abracen les carpetes, que imaginen una vida plena, al cap i a la fi. L’estampat del fons del quadre es confon amb el vestuari de les protagonistes. Els detalls imperceptibles il·luminen un camí inequívoc, dolorós, però alhora que redimeix per l’amor etern. El muntatge és cristal·lí per unes veus netes, dolces, acompanyades d’una música electrònica calmosa. Hi ha un esqueix de rap enclavat al mig, però venç la sensació de nostàlgia, de vida viscuda i recelebrada en bona part del muntatge. Jornet i Pàmies, que ja havien coincidit fa poques setmanes a l’Olympia del Lliure de Gràcia, ara poden desplegar millor la seva capacitat artística amb uns rols subtils, enamoradissos, que aniran perdent efectivitat i remetent al robot, com qui perd la memòria i deixa el cos immaculat.

La peripècia d’Artigau imagina que és possible crear una mena d’ésser a partir de la combinació entre tot el material que hi ha penjat al núvol de les xarxes socials. Els actors d’Impossible (també es va veure en aquesta sala) deien que imaginar és el primer pas perquè alguna situació sigui possible: avui ja hi ha aplicacions que recullen en una mena d’àlbum pòstum les fotos d’Instagram. Ho plasma com si fos una pel·lícula intransferible.