El món de la psiquiatria és particularment interessant, per a mi, per mil i una raons. Els clixés diuen que als centres de salut mental hi ha gent perillosa, amb problemes seriosos, i potser és cert que n’hi ha, però menys que en altres llocs. La violència dels pacients normalment és cap a ells mateixos. Són gent profundament sensible, molt intel·ligent i que ens emocionen molt. Com que molts viuen al marge, amb ells hi ha molt per aprendre, sobretot de nosaltres mateixos.

Les tres pel·lícules que he fet són complementàries, mostren tres aspectes d’un lloc molt concret, un centre de psiquiatria de París. L’Adamant és un centre de dia, però no és el típic espai on hi sol haver aquests centres, és un centre flotant creat al centre de la ciutat, però, alhora, és com si estiguessis fora. Averroès & Rosa Parks està basat en les converses de pacients i psiquiatres, però no parlen de psiquiatria. Pots sentir parlar de Nietzsche, d’Aristòtil... La màquina d’escriure i altres fonts de problemes parla de com acompanyen els infermers als pacients a casa seva, els ajuden a solucionar petits problemes domèstics, alguna cosa que no funciona a casa. Fem quatre visites a domicilis.

És ben senzill. Inicialment, tenia al cap fer A l’Adamant, i tenia el finançament per a una sola pel·lícula, però pel camí vaig tenir dues o tres idees més. Vaig filmar alguns pacients que van venir a l’Adamant, però estaven hospitalitzats, i els vaig anar a veure a l’hospital. Vaig començar a conèixer altres pacients. I durant el procés va sorgir el desig de fer una pel·lícula diferent, filmant entrevistes entre psiquiatre i pacient. En paral·lel, va sorgir la idea de fer una tercera pel·lícula, La màquina d’escriure... També va néixer durant el rodatge d’A l’Adamant, quan em vaig assabentar que alguns cuidadors que sabien una mica de bricolatge, electricitat, muntar mobles..., anaven a casa de pacients a ajudar-los. S’anomenen l’Orquestra. Quan vaig saber que havien d’anar a casa del Patrice perquè tenia la màquina d’escriure espatllada, vaig demanar si hi podia anar. Va ser la primera visita. La segona és a casa de la Muriel i la tercera és a casa del Frédéric.

Jo recullo la paraula, no la dono. No és ben bé el mateix. Donar la paraula és com estar una mica per sobre de les persones: “Estic per sobre teu i et dono la paraula.” No és exactament el mateix. La meva posició és força humil.

Intento entendre una mica aquest món, el món de la psiquiatria, a través d’algunes de les persones que coneixem a les pel·lícules. Intento mirar una mica a través dels seus ulls, estar atent a la manera com parlen les persones que filmo, a les seves paraules, a la manera com les fan servir, com les diuen. Crec que les paraules de les meves pel·lícules tenen una dimensió important. Sovint, les paraules al cinema estan una mica infravalorades. Els nord-americans diuen, amb una mica de menyspreu, que certes pel·lícules són talking heads (“caps que parlen”) i ho consideren avorrit: gent que parla, parla i parla. Però la parla és potser el més bonic que tenim. I la paraula filmada sovint està mal filmada, queda esclafada, perquè en el muntatge els directors, sobretot a la televisió, només conserven allò que es considera útil, el sentit immediat. Però el que és bonic en el discurs filmat són els silencis, els parèntesis, les digressions, les vacil·lacions, els gestos, les mirades, els lapsus de la llengua. Això és el que és bonic de filmar del discurs, no és només el significat. Tot té sentit: els gestos, la manera de seure, la manera d’ocupar l’espai... Això és el que m’agrada de filmar entrevistes, com en aquesta pel·lícula Averroès & Rosa Parks, una pel·lícula d’entrevistes. Està filmada amb temps, les entrevistes duren molt i veiem els girs i revolts del discurs de cadascú.

Què es fa a l’Adamant, en el fons? Es tracta d’acollir gent i no de tancar els pacients que acullen. Se’ls considera, d’entrada i primerament, com a persones, com tu i jo. I per tant és una psiquiatria que intenta mantenir-se digna, seguir sent humana, escoltant, i intenta ser inventiva. Les institucions sovint estan amenaçades, sigui a la sanitat o en altres llocs, o a l’educació, la parella..., siguin les que siguin, sempre estan amenaçades d’adormir-se, de repetir-se, de mandrejar, si se’m permet dir-ho. Estan amenaçades per la mandra o la jerarquització. I al mateix temps que atendre els pacients, hem de tractar les institucions per evitar que s’adormin. Han de seguir vives, animades pel desig. El desig ha de romandre viu. Adamant és un lloc que intenta considerar els pacients com a persones. I és un lloc que treballa constantment en aquesta qüestió: com mantenir-se viu, com seguir sent un lloc viu.

Sí, són persones singulars, totes són diferents. Per això no m’agrada generalitzar, perquè les generalitzacions tanquen la gent en una categoria, i no m’agraden les categories. No m’agraden les barreres, les fronteres, les categories, les etiquetes. Patrice és diferent de Muriel, que és diferent de Frédéric, etcètera. Cadascuna d’aquestes persones té el seu propi món.

Crec que la gent se sent còmoda amb mi perquè no se senten jutjats. La gent sent que estic amb ells. I si els filmo, no és per parlar d’ells, és per estar amb ells. I això canvia molt. I així la gent se sent força còmoda, bastant tranquil·la. Jo sempre dic: “Si alguna cosa no funciona, tu m’atures, jo m’aturo, me’n vaig.” La gent no se sent atrapada per la càmera.

No em sento reconegut en el cinema observacional. Això implica una mirada exterior, però el meu cinema és sobretot de trobada, per descobrir. És anar a trobar el món d’avui i descobrir els altres. El terme de cinema d’observació no hi correspon bé, perquè descriu sovint una classe de cinema en què el cineasta és encara extern. Frédéric Wiseman, un cineasta nord-americà que ha fet gairebé 50 llargmetratges documentals, il·lustra millor aquest terme de cinema d’observació, perquè jo, d’una manera una mica diferent, potser estic més implicat en la relació amb la gent que filmo. És a dir, a casa meva, la gent té dret a mirar la càmera, a interpel·lar-me, a parlar amb mi. A les meves pel·lícules intento construir una relació. El meu cinema és un cinema de relacions. Les meves pel·lícules es basen a construir connexions. Podem dir que el tema de les meves pel·lícules és la mateixa pel·lícula, en certa manera, és aquesta relació que anem construint a poc a poc, seqüència rere seqüència.

Sí. Va ser una història bastant trista, perquè el professor de Ser y tener de cop va perdre tot el sentit de la mesura, en certa manera, i va presentar querelles i querelles, i les va perdre totes. És una llàstima, evidentment. És trist per a ell. Això em va requerir molta energia, però els meus productors i jo vam lluitar molt per salvar el documental. Perquè si el professor hagués guanyat aquests casos, en certa manera, això hauria significat la mort del documental. Hauria creat una jurisprudència, un precedent.

Sí, era una qüestió de fons fonamental. Hauria afectat tots els documentals, per descomptat! El professor de Ser y tener [George Lórez] no és coautor de la pel·lícula. Va intentar demostrar que era coautor de la pel·lícula, que en realitat es tractava d’una ficció. Afortunadament vam guanyar, perquè, si no, hauria debilitat completament el gènere del documental, en el seu conjunt.

És cert que avui tothom pot filmar amb el seu telèfon, amb una càmera petita. Les imatges s’han democratitzat, es podria dir. Tanmateix, no tothom fa pel·lícules. Què és fer una pel·lícula? Fer una pel·lícula no és només crear imatges. Fer una pel·lícula significa construir una història, una narració, amb plans i seqüències. I això requereix una certa distància. Posar en escena és posar alguna cosa a distància des d’un punt de vista, és construir una mirada. Pots fer una pel·lícula real amb el teu telèfon. La pregunta no és sobre la mida de la càmera o la mida de la pantalla. La qüestió és la construcció d’un punt de vista, construir una mirada, una història, un punt de vista.