“El circ no és un art minoritari; el que passa és que se l’ha de conèixer”, insisteix la codirectora del Trapezi, Cristina Cazorla. Per això és tan important disposar d’una sala d’unes 300 localitats (que se sumen a les places, la carpa del Parc Sant Jordi i el Parc de la Festa i els teatres Bartrina i el Fortuny, de gran format). El Festival Trapezi (del 14 al 18 de maig a Reus) ensenya la collita de la temporada del circ i, alhora, procura muscular el sector. De la trentena d’espectacles que es programen en cinc dies (amb un pressupost d’unes 590.000 euros), enguany hi ha una major presència de creadores (49) que creadors (45). En aquesta edició, destaca l’estrena de l’espectacle A cada pas, de Pepa Plana. Amb aquest xou, en què torna a actuar sola, recuperarà alguns dels moments icònics dels seus 30 anys de trajectòria.

El Trapezi és la fira estratègica del circ a Catalunya. Sarraute i Cazorla fan la difícil feina de seleccionar les propostes que arriben en les millors condicions per fer gira arreu. La creativitat és potent, però abunden els espectacles amb un sol intèrpret per facilitar-ne la gira. Ara exposar-los en la sala Santa Llúcia (300 localitats) permetrà veure als programadors com les propostes connecten amb el públic. La responsabilitat del Trapezi també demana oferir espectacles de major format, més ambiciosos, com l’estrena de Sklenka melta (quatre artistes que fan acrobàcies amb manipulació d’objectes de vidre) o el Tenet d’Eunola Kolektiva.

Un dels reptes és que el Trapezi sigui una pista de tornada dels joves artistes que se n’han anat a formar-se per Europa. Enguany, el cabaret servirà per recuperar aquella “fuga de talent” convidant que aquests artistes presentin els seus números treballats a les escoles superiors europees, “no sempre és fàcil”, admet Sarraute.

Els números de tècnica han anat integrant dramatúrgia amb el que convidar a reflexionar sobre temàtiques ben variades. Sílvia Capell, per exemple, a Àngela signa la primera part sobre la trilogia de la mort. Nadine O’Garra s’enfronta a l’impacte humà en la transformació de la natura (A cada paso que doy dejo una huella), i Silvia Albert Sopale ha adaptat la història de migració a Mahmud y no solo Mahmud. I Mélissa Roces proposa un exercici acrobàtic, d’humor absurd i crítica social sobre el culte al cos a Plastic me. Melic, per la seva banda, de Mar Olivé i Shalom Gramiccioli convoca les àvies de Reus a què expliquin el seu testimoni amb la costura a la joventut alhora que els ensenyen a teixir una estructura que, l’endemà, és la base de la suspensió en l’espectacle. Tot i que hi ha una notable presència de solos de clown, també hi ha moltes propostes amb el màstil o amb altres tècnics. Si Nueve Uno havia sorprès amb la seva coreografia de boles a Suspensión, ara proposen el malabarisme amb anelles a Todo lo posible. Rauxa, una altra companyia que juga amb el vent i la manipulació d’objectes (Història de la llana, per exemple) serà al Trapezi amb Anònims, en la que garanteix mantenir la càrrega poètica i visual. En l’abraçada d’arts parateatrals també s’hi afegeix la màgia amb la presència de reusenc Struc magic theater.