L’escriptor de Windsor Patrick Harpur s’ha referit a la tradició oculta de l’ànima, tradició que podem estendre al mateix misteri de la inspiració. Pretendre en poques línies desxifrar d’on i com fa acte de presència aquest misteri de l’enginy creatiu pot ser d’una pretenciositat tan gran com ridícula. Però no faltarem a la veritat de l’enigma si diem com la inspiració té en la contemplació de la natura una important font. La temàtica del mar era el motiu conductor de les obres del programa 18 de la Temporada 24-25 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) dirigida pel seu titular, Ludovic Morlot. Si La Mer de Debussy, Les illes Medes de Garreta i Domini Màgic de Feliu Gasull troben la seva font inspirativa en la contemplació de diferents pèlags, en el cas de les Tres danses espanyoles de Granados, presentades en la magnífica orquestració de Joan Lamote de Grignon, aquestes poden llegir-se com l’obra d’algú que va acabar sent engolit pel mar del canal de la Mànega, junt a la seva esposa, Amparo Gal. De totes aquestes hi havia expectació per escoltar una obra que aquest cronista s’atreveix a escriure que passa a la història de les obres on la seva primera audició no ha estat reeixida, però que té un interès i vàlua inqüestionables. M’estic referint a l’esmentat Domini Màgic, una obra en la que Gasull demostra ja no només dominar les tècniques orquestrals amb brillantor, sinó que demostra tenir coses importants i profundes a dir perquè el seu món interior és ric i inspirat tant per la citada contemplació de la natura com també la lectura de poesia d’autors com Enric Casasses o Joan Vinyoli, els textos dels quals van ser recitats, en el transcurs de l’obra, pel mateix Casasses i cantats per la cantatriu Sílvia Pérez Cruz. Ni l’escriptura vocal emprada per Gasull ni menys la deplorable sonorització van contribuir a crear la màgia d’una obra que es va veure afectada per l’esmentada sonorització que va plantejar-se més des del concepte d’amplificació que no pel de reforç. Aquest plantejament va anar en detriment de l’obra que va fer assolir, a més, un protagonisme a Pérez Cruz inexistent en l’obra potser en no entendre, possiblement, la cantant de Palafrugell que aquell dia li tocava estar al servei de la interpretació d’una obra d’un compositor i no ser l’estrella convidada en un concert de l’OBC. El bis interpretat, més enllà de la bellesa que és l’havanera Vestida de nit, va ratificar amb escreix el que diem.

La sensació que havíem assistit a una estrena borda de l’obra de Gasull, per una decisió artística errònia en l’elecció de la solista, va pesar encara a la segona part amb una poc més que correcta versió de l’inspirat poema simfònic Les Illes Medes de Juli Garreta i al que li va seguir La Mer de Debussy i que aquest cronista no va poder escoltar. Diu el vers dels Aforismes de l’afloristeria de Casasses, present a Domini Màgic, que “La inspiració és quan tot fa muntanya atacar la més alta”. Molt em sembla que això pot aplicar-se al propi concepte de direcció artística. Assolir una programació d’interès és una tasca àrdua i que no es resol amb el simple i fàcil programar “allò que ven” com sembla que s’ha fet, aquesta vegada, amb l’obra de Gasull i la participació de la mediàtica veu de Pérez Cruz. Tan de bo això aviat comenci a assumir-se per part dels nostres programadors. I és que el misteri de la inspiració requereix el millor i més pregon de nosaltres mateixos i no solucions de mercat.