A tres quarts de nou del matí d’un dissabte ja hi havia cua per adquirir tiquets de funcions amb aforament limitat a la taquilla a la plaça de Cal Font. Llevar-se d’hora té premi. Els que no van arribar-hi a temps, van provar sort esperant que hi hagués programadors o famílies que haguessin fet canvis de plans. Mitja hora esperant a la cua del “si hi ha sort” i van aconseguir entrar un grapat a la funció de la una del migdia al pati de l’Ateneu. No quedava lliure ni un forat a la grada, amb un sol que escalfava. El clown Dudu Arnalot sí que mostrava les dimensions ambigües de seu espectacle Forat. La Mostra d’Igualada, que té de lema la conjugació del present d’indicatiu del verb Demostrar (Demostra), valida la fidelitat del municipi: Aquest és un quadre imperfecte d’una Igualada, mostrada.

Ramon Giné s’acomiada amb una edició que ha sumat un 85% d’ocupació a sales i un assistència de 17.500 espectadors (9.000 d’ells, al carrer), segons l’equip de direcció. A hores d’ara, hi ha pendent quin equip se’n farà càrrec el 2026, perquè el concurs està pendent de resoldre. S’espera que el veredicte sigui immediat. Giné, que es va estrenar amb l’edició anul·lada per la Covid, el 2020, ha reforçat la línia del públic juvenil, fent xarxa amb les comunitats d’espectadors, sumant impulsos de Festival Z, l’ERAM de Salt, el Galliner de Manresa o els joves de l’Atlàntida de Vic. El grup La Mostra Jove es nota en funcions com Navaja, a l’Ateneu o Boja i Calla, Judit calla a l’Aurora, amb postfuncions de Novaveu. Si Pep Farrés (l’anterior director artístic) va arrencar el grup acollint-los a l’Escorxador, ara la programació jove circula per tot arreu, sense por a quedar diluït entre els altres públics dels 0 al 12 anys.

Aquest any, la Mostra ha apostat per ensenyar, majoritàriament, espectacles ja estrenats. Per exemple, hi eren tots els que ja s’havien vist (i premiat en bona part) a Fetén el festival de referència del públic familiar a l’Estat espanyol. De les 41, companyies només una vuitena part corresponen a l’Associació de Teatre per Tots els Públics (que reivindicava fa més de dues dècades una professionalització del sector). De companyies familiars històriques, que són un segment notable en les gires, són cada cop més residuals: Campiquipugui (Matres), Íntims (L’anorak), Marga Socias (Una idea brillant); eia (La pedra de fusta); La Ruta 40 (Tumbalafusta), Les Biaix (Lizzie), Pau Palaus (Embolic) són noms que guanyen rellevància a la Mostra i que han fet un pas més en la qualitat formal dels espectacles. D’entre els espectacles aplaudits, La tempesta de Zero en conducta amb un titella break que canta rap mentre els seus manipuladors completen la coreografia i l’humor polifònic de Nozing, un espectacle que ja fa mesos que es veu puntualment a la Sala Muntaner i que troba en la cançó i, el ritme i la connexió amb el públic els ingredients per fer passar una estona molt divertida cantant en català, castellà, anglès i francès.

Enguany, d’autors de llarg recorregut a la Mostra, només s’ha programat els 50 anys d’escenari de l’animador Pep López i s’ha representat el Dues ales de Farrés Brothers (2002). Aquest nou espectacle de titelles mira amb tendresa la mort d’un veí entranyable, que pot recordar l’Operació A.V.I en què el grup va fer una de les primeres aproximacions a explicar l’alzheimer a la canalla o OVNI (2008) sobre l’abús infantil. Ara, la peça no té tantes capes de profunditat, que puguin commoure els adults, i busca la tendresa i la fantasia de la canalla. De factura impecable i amb la dosi mínima d’ironia perquè l’avui Guillem caigui tan simpàtic com aquell conill que es diu Tabalet i s’amaga en un cau molt petit.

La Mostra també ha indagat en el teatre comunitari. Per exemple, la peça íntima de memòria (de persones anònimes, però que representen el col·lectiu) ha deixat un Museu del temps als parcs d’Igualada. Ahir a la tarda, l’Antonio enterrava un ciceró per medir la grandària de les lletres d’un titular de diari. Havia treballat al Diari d’Igualada d’impresor. O Ànnia, de 13 anys i de 2n d’ESO que vol ser actriu, enterrava una entrada de teatre. O el David enterrava un casset amb la veu d’una mestra que li va llegir El viatge al país dels lacets. Ella li va insistir a llegir en braille per poder viatjar i imaginar allò que els ulls no li podrien ensenyar. La mestra es va morir quan ell tenia 15 anys; ara en té 31. “Entenc que si s’enterra és justament per donar-li més valor. Per guardar-ho i que es mantingui en el temps”. L’acció, impulsada per José Antonio Portillo, tenia l’acompanyament del cor juvenil Xalest. Les corals formen part de la riquesa col·lectiva immaterial dels ciutadans. L’orgull de l’Anoia certifica que Igualada pot ser imitada, però mai Igualada.