Feia anys que el cineasta francès Boris Lojkine volia fer una pel·lícula sobre els repartidors de menjar. “Em vaig preguntar: què passaria si filmés París com una ciutat estrangera els codis de la qual desconeixem, on tots els agents de policia són una amenaça, on els habitants són hostils, plens d’arrogància, de difícil accés?” D’aquest punt de partida neix La història de Souleymane , una pel·lícula que, a diferència del seu protagonista, ha fet un recorregut triomfal: va guanyar els premis del jurat i millor actor (el debutant Abou Sangare) de la secció Una certa mirada de Canes; quatre Cèsar, inclosos el de millor guió original i actor revelació, i el guardó al millor actor dels premis del Cinema Europeu. Mentre pedaleja pels carrers de París per repartir menjar, Souleymane repeteix la seva història. En dos dies ha de passar l’entrevista de sol·licitud d’asil, clau per obtenir papers. Boris Lojkine ja va aconseguir un cert ressò amb Camille, la història d’una fotògrafa que viatja a la República Central Africana per cobrir la guerra civil.