Matter Matters. Dissenyar amb el món és una exposició amb una tesi clarament política, travada a partir de 705 objectes històrics i contemporanis que es posen al servei d’una presa de posició en contra del colonialisme, l’explotació i l’extractivisme. Res a dir a aquest plantejament, convençut com estic que els museus no han de ser asèptics com la sala d’operacions d’un hospital.

El problema d’aquesta nova exposició del Disseny Hub Barcelona es pot resumir en tres aspectes: efecte boa constrictora als objectes, adamisme en el plantejament museogràfic i progèria en el naixement.

Quan tens una col·lecció tan rellevant de mobiliari, ceràmica i arts decoratives –que, agradi o no, marca la teva missió de forma clara–, amb una capacitat d’explicar tantes històries des d’aproximacions ben diferents –històriques, artístiques, científiques, etnològiques, sociològiques...–, limitar tots aquests objectes a una única dimensió basada en la seva materialitat, en una pretesa exposició de llarga durada, és emmotllar el seu potencial comunicatiu. Només cal veure una de les instal·lacions que serveixen de preàmbul a la mostra, Natura morta, que aplega 200 peces ceràmiques en una mena de mur visual impactant al servei d’una idea: el qüestionament de la divisió cartesiana entre natura i cultura. Com bé diu l’Alberto Velasco al seu article Museu del Disseny, una decepció més , són d’aquells objectes de les col·leccions del museu que queden esclavitzats per la comissària.

L’inici del recorregut expositiu és una bona mostra que la suposada mirada renovada i contemporània d’un artefacte comunicatiu com ha de ser una exposició prescindeix totalment de les bases més elementals de la museografia. La instal·lació Calculating empires, una immensa infografia farcida de dades, curiosament no està pensada perquè ningú les consulti més enllà d’alguna dada concreta situada a l’alçada de la mirada dels visitants. Curiosa forma d’innovar que redueix un instrument informatiu tan potent com la infografia a poc més que un decorat.

La següent instal·lació, Matèria situada, és d’aquell tipus de muntatge que sí que compleix amb allò que s’espera d’un bona museografia en un museu de disseny: explica la materialitat a través d’objectes quotidians que utilitza al llarg d’un dia qualsevol jove de Barcelona, i ho fa de forma visualment atractiva i amb uns continguts clars. Forma i funció ben resoltes, com marca el disseny.

Ja pròpiament en el nucli de l’exposició, es comenta en el primer text de sala que “la disposició de les peces es construeix a partir de processos de juxtaposició que desafien les lògiques expositives convencionals, generant sovint un efecte de sorpresa o fricció cognitiva”. En aquest cas, l’adamisme fa sortir els colors a la cara a qualsevol persona que hagi visitat darrerament exposicions de museus i centres expositius. Entendreix veure com s’intenta convèncer el visitant que la seva museografia és innovadora i rupturista, quan el desplegament museogràfic repeteix fórmules ja prou conegudes pels exponautes. Una oportunitat perduda per millorar Extraordinàries!, amb diferència la pitjor de les quatre exposicions semipermanents amb les quals va néixer el museu. En aquest sentit, cap dels dos directors que ha tingut l’equipament museístic, Pilar Vélez i José Luis de Vicente, hauran estat capaços d’articular un discurs museològic que sintonitzi l’ànima patrimonialista amb la contemporània.

Que aquest nucli expositiu no sigui museogràficament innovador no vol dir que el muntatge no sigui atractiu i que els continguts no portin a la reflexió. Tanmateix, un detall em fa dubtar del rigor d’aquests últims: Alabastre. Desastre?, un dels “microrelats” que parlen de l’explotació de minerals, posa l’alabastre com a exemple dels problemes ecològics derivats de la seva extracció, situant el marès –una pedra de les Illes Balears– o el vidre reciclat com a exemples de materials locals que permeten reduir la petjada ambiental i afavoreixen la producció local i la creativitat. Sap Olga Subirós que Catalunya té pedreres de guix translúcid a Beuda o Sarral, amb una producció molt cobejada des de l’edat mitjana i encara en actiu? Sap Subirós que l’artesania en alabastre de Sarral ha estat identificada com ofici singular per la Generalitat?

Per cert, sorprèn que Oscar Guayabero –em fa mandra fer servir la fórmula “d’altres opinadors”– defensi a l’article El que és permanent sempre és efímer la necessitat del caràcter semipermanent de Matter Matters apel·lant a la complexitat del muntatge i dels dispositius expositius que es fan servir, quan la majoria dels objectes són “de proximitat” –només 124 de 705 són préstecs– i el mobiliari és de baix cost i reutilitzable –reaprofitat?–. Que un equipament com el Disseny Hub no es pugui permetre exposicions temporals, com hauria de ser aquesta, només fa evident el greu problema dels nostres museus: els gestors polítics volen grans museus amb pressupostos anorèxics. Sobre la seva crítica a la història de l’art, sense negar l’olor de naftalina que encara s’ensuma en molts museus d’art, no deixa de ser una visió plena de prejudicis de la disciplina. Visitar exposicions com Miserachs Barcelona (Macba), Paco Roca. El dibuixat (IVAM) o Zurbarán (sobre)natural (MNAC) ho demostra.

Si ha de durar un anys, com defensen els guayaberistes, Matter Matters té un problema greu: ha nascut ja com una venerable padrina. Quan estem vivim una revolució tecnològica que naturalment afecta i afectarà el món objectual, no parlar més que testimonialment de la intel·ligència artificial és néixer ja parlant per telèfon góndola i fent ganxet, oferint un relat que queda al marge de l’actualitat.

Per acabar, no vull deixar passar l’ocasió per comentar la cirereta del pastís de difícil digestió que m’ha representat visitar Matter Matters: la cita d’autoritats, una pràctica molt comuna entre un determinat grup del món de la cultura contemporània pàtria. La comissària necessita la crossa de les cites –Paul B. Preciado està entre els noms d’obligada citació entre els membres d’aquesta confraria del pensament cultural contemporani–, en aquest cas de forma tan rellevant que fins i tot un concepte teòric creat per una física quàntica i filòsofa dona nom a l’exposició. Que se citin referents en textos de sala, que per naturalesa han de ser breus i allunyats dels formalismes d’un text acadèmic, forma part d’aquesta necessitat per apuntalar públicament les idees pròpies. També ho fa Guayabero en el seu article periodístic ja citat, trufant el text amb aquestes cites que pretenen dotar el discurs d’un estatus intel·lectual elevat. Un veritable pensador sap que aquest tipus de coses s’han de fer poc i allà on toca fer-les, com també sap que mai s’han d’utilitzar com a estratègia per entabanar o aclaparar el lector. Per aixecar-nos la camisa ja tenim els nostres polítics.

*Professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya