“El Sant Jordi de 1976 és entranyable: surt l’Avui i ja es canta ‘Els segadors’ en públic”

He fet moltes coses. Quan s’arriba a 85 anys s’ha tingut temps de fer coses. Vaig començar de jove. A casa hi havia un ambient molt català. Hi havia una amistat amb Montserrat, amb l’abat Escarré, que venia sovint a dinar a casa. Tot això va generar un brou polític.

Sí. Tot va començar per unes converses que tenia periòdiques amb en Joan Triadú i ell em va aconsellar que anés a uns cursos de formació d’història de Catalunya que feien a l’Escola Pia de Sant Antoni, i allà unes quantes persones escoltàvem el senyor [Miquel] Coll i Alentorn. És curiós que allà també hi assistia un escolapi jovenet que normalment arribava tard i de qui després vaig saber que Lluís Maria Xirinachs.

Sí, era el 1963 o 1964. Jo havia acabat el servei militar el 62 i estava molt vinculat a l’escoltisme aleshores. De fet, he escrit bastants articles a l’Avui i l’últim és Seixanta anys d’impunitat, sobre la crema de la casa de Montserrat que va tenir lloc el desembre de 1963. Soc dels primers que hi vam arribar i vam veure la casa cremada. Primer vam pensar que havia estat un incendi fortuït fins que vam descobrir que no, que havia estat provocat.

Un grup de persones. Titulava Seixanta anys d’impunitat perquè no s’ha descobert mai. No han volgut descobrir-ho mai.

Era gent de dretes, absolutament. Van deixar pintat: España, una bandera, una patria, una lengua. Vam anar a buscar una màquina de retratar i va sortir a la premsa estrangera.

Sí. Unió Democràtica va decidir que no assistiria a la primera sessió de l’Assemblea de Catalunya, però uns quants vam trencar la disciplina. Vam anar-hi Albert Vila, Francesc de Borja Aragay i jo a la plaça de Sant Agustí. Ja hi havíem anat a l’intent d’assemblea del maig a la parròquia de Crist Rei a Sant Andreu, però no va reeixir perquè la policia ho va descobrir.

No ens ho va respectar, ens va expulsar. No passa res. Però vint anys més tard el partit va fer una exposició al Museu d’Història de Catalunya i allà deia que Unió havia participat en la primera sessió de l’Assemblea. Em va fer molta gràcia.

Al cap de tres dies van venir a casa i se’m van emportar. Vaig estar tres dies detingut a Via Laietana. Em van preguntar què en sabia, de l’Assemblea, i els vaig dir que no en sabia res. Estar allà no és gens agradable, sobretot perquè no saps en el futur què et pot passar. No vaig rebre cap maltractament.

No. Vaig estar-hi tres dies amb Andreu Abelló, Josep Solé Barberà, Alexandre Cirici Pellicer i Marià Vila d’Abadal. Ja són morts tots. Només quedo jo.

Home, i tant! El més jove amb diferència. Jo tenia 31 anys.

Vaig fer oposicions per entrar al Ministeri d’Indústria com a enginyer industrial i me’n vaig anar a viure quatre anys a Lleida perquè a Barcelona no hi havia places. A Lleida, amb la Maria Rúbies, que és la persona que em va convèncer, em faig de Convergència. Els convergents de Lleida em van posar de número 6 a la llista al Parlament. Quan l’Oró [Joan Oró] va marxar, al cap de mig any, vaig ser diputat.

Sí, diputat per Lleida.

Ho vaig ser per Barcelona. Vaig estar uns mesos perquè de seguida em van donar un càrrec a la Generalitat, i era incompatible en aquell moment.

El 1977, uns mesos abans de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977. La Maria Rúbies va sortir senadora aquell any precisament.

Sí, el 1975. A la primera fundació no vaig anar-hi. No m’agradava com anava Unió a Lleida i em vaig fer de Convergència.

Home, jo hi estava vinculat. Coneixia l’Espar [Josep Espar Ticó] i l’Ermengol Passola. Era de la junta de discos Concèntric, que era la rival d’Edigsa. El senyor Passola sempre deia que era millor que hi haguessin dues empreses [discogràfiques]. Allà era el tema, la possibilitat d’una revista o diari en català. Vaig fer-me de seguida comptepartícip. Recordo molt bé el primer dia que va sortir el diari. Era el dia de Sant Jordi de 1976, crec que un divendres o dissabte perquè era a Lleida i me n’anava a la tarda cap a Barcelona. La família vivia a Barcelona i jo a Lleida en una fonda. Estava llegint al menjador i va venir un company i amic del Partit Socialista i em va dir: “Leyendo el Avui, eh”. Sí, sí, va ser un dia entranyable. Primer poder llegir l’Avui, amb aquella portada: “Així, ara, només ens falta l’Estatut?” Mare de Déu si ens en faltaven, de coses. Si ens en falten, encara! Aquella tarda vaig tornar a Barcelona i amb la meva dona vam anar a un concert de la Coral Sant Jordi als Josepets, a l’església de la plaça Lesseps. Allà, a l’acabar el concert, ja fora de programa, l’Oriol Martorell va cantar aquella de Ventura Gassol Catalunya, pàtria nostra, voles com una nau, que va ser molt aplaudida. Després va haver-hi crits d’“Els segadors, Els segadors” i l’Oriol Martorell va dir “pensant en el país i tot” i vam cantar Els segadors. Em va emocionar poder sentir cantar Els segadors públicament en un acte teòricament legal. Això era el 1976.

Sí. L’Avui i Els segadors aquell vespre. Ho recordo molt bé, amb la meva dona allà. No sé amb qui vam deixar el nano, perquè teníem un nano de mesos. Va ser entranyable.

Sí, però a Òmnium hi era el meu pare, i els fills i els pares... Jo anava fent coses de partit.

Sí. I després va ser president d’Òmnium.

Exacte. El tercer, i el darrer president dels fundadors.

Sí, sí, el meu pare segur. A casa, la meva primera lectura en català eren els dies d’angines, que em portaven un exemplar enquadernat d’Els patufets. Al llit llegia, però sobretot mirava els acudits d’Els patufets, que a casa tenien guardats de quan la República i la guerra.

Sí, d’abans de la guerra. Després vaig viure el Cavall Fort, que va ser una mica abans de l’Avui, però, és clar, volíem un diari en català.

He estat subscriptor des del primer dia.

Mai.

Algun dia, però no m’he arribat a donar mai de baixa.

Home, jo com a conseller ja sabia que algun dia em traurien malament, no? Això és evident. Vaig anar al congrés anual d’Unió de Pagesos a Reus i quan vaig prendre la paraula em van clavar una xiulada... Era el moment que el sector de l’avellana estava en crisi. Em van fer una xiulada impressionant, però, escolti, això va amb el càrrec.

Una vegada ho vaig fer i em va saber greu haver-ho fet. No valia la pena. És quan vaig deixar de ser diputat i em van fer secretari de Família [de la Generalitat]. Hi havia el Dia de la Família i vaig enviar un article. Volia que sortís publicat aquell dia i em van dir que no podia sortir perquè hi havia una altra cosa. Jo em vaig emprenyar molt. Pensat una mica, no valia la pena emprenyar-se. Podia sortir l’endemà, tant se val.

Va acabar bé. Després de l’acte, els dirigents d’Unió de Pagesos em van dir si em podia quedar a dinar amb ells. Els vaig dir que sí, amb molt de gust. Hi havia el xofer i un fill meu que tenia 10 o 12 anys i es va horroritzar que després de la xiulada jo em volgués quedar a dinar. Li vaig dir, escolta, m’han convidat i no puc dir que no. El dinar va ser cordialíssim i les relacions amb el sindicat van seguir la mar de bé.

Tres anys.

L’experiència és bona, vaig aprendre moltes coses. Jo no era de l’ofici, però tenia tècnics molt bons al departament. Hi havia gent molt bona. Quan jo havia de parlar d’alguna cosa m’informaven i crec que no vaig dir bestiesses.

La seu del Departament [d’Agricultura, Ramaderia i Pesca] sempre era a Barcelona. La va moure en [Antoni] Ciurana a Lleida. Però jo aquells anys amb el cotxe oficial... un any vaig fer 70.000 quilòmetres per tot Catalunya. Anàvem per tot arreu, sobretot al delta de l’Ebre, Lleida i Girona. Hi havies d’anar, el que no podies fer és cridar un agricultor perquè et vingués al despatx. Vés-ho a veure sobre el terreny, i llavors les coses es veuen diferent.

No, no, vam poder intervenir. A Madrid hi havia el ministre [José Carlos] Romero, d’Agricultura. Era socialista i amic personal de Felipe González. En l’època clandestina del franquisme, quan Felipe era a Madrid anava a casa del Romero a dormir.

No ho sé. Potser era parent. Però la dona del ministre es deia Montserrat, precisament, i era catalana, de Tarragona.

Home, vaig tenir-hi una relació complicada, però bé, bé. Amb l’equip anàvem molt a Madrid a discutir les coses. I sobretot a Brussel·les, perquè ell [el ministre] tenia por de volar i hi anava en tren. La setmana que hi anava no feia res més. Nosaltres anàvem molt a Brussel·les. Hi havia molts funcionaris catalans que estaven a l’àrea d’Agricultura i hi teníem molta relació per aprofitar que es podia fer una tasca positiva. Al Romero el van treure i després va venir en Pedro Solbes, que va ser tota una altra cosa. En Solbes va desenterrar coses que en Romero havia enterrat com, per exemple, les quotes lleteres. En Solbes era un home competent i d’un tracte diferent.

Jo acabo bé, d’alguna manera, perquè em va promoure perquè m’ocupés de les relacions exteriors de la Generalitat, que ja havia fet quan estava de director general abans de ser conseller. Vaig ser comissionat de Relacions Exteriors, i és quan el president va guanyar la presidència de l’Assemblea de Regions d’Europa amb una votació cèlebre que es va fer a Santiago de Compostel·la. L’altre candidat era el [Manuel] Fraga Iribarne, que va perdre a casa [aleshores era president de la Xunta]. Va perdre a la primera votació. En Pujol va treure un resultat espectacular en la primera volta, i de segona volta ja no n’hi va haver.

D’alguna manera, sí. Vam fer bastants viatges per Europa buscant vots. Vaig anar a veure la consellera d’Agricultura de Baviera, que estava en un palau immens a Múnic, i allà vaig tenir entrevista amb ella en alemany.

Sí, sí. Recordo que al final em va dir: “Home, no li puc dir si el votarem”. I jo li vaig dir: “No he vingut a que em diguin si ens votaran. He vingut a explicar-li la cosa. Després vostès faran”.

Això ajudava. Jo, els anys que vaig estar al Parlament Europeu, el parlar alemany et donava una entrada amb els diputats alemanys que no tenies parlant anglès. Si t’adreces a un diputat alemany en alemany, s’aturen i t’atenen. Va ser un avantatge. Jo vaig estudiar alemany quan estava a l’empresa privada perquè teníem moltes relacions amb Alemanya. Em va anar bé.

Deu amb un parèntesi de dos que en Pere Esteve va anar de cap de llista i jo anava de tres i no vaig sortir. Vaig haver d’esperar dos anys, que són els que vaig ser secretari de Família, una secretaria que crea el president Pujol a la Generalitat.

Jo vaig viure un Parlament Europeu quan acabava de marxar en [Jacques] Delors.

Un dels pares d’Europa, en Delors. El president Pujol hi tenia un gran afecte. En Delors era de la tendència socialista democratacristià. Socialcristià, diguem-ne. Un home esquerranós, però amb en Pujol s’entenien perfectament. Quan jo vaig entrar va venir en [Jacques] Santer i llavors la Unió Europa ja va ser tota una altra història. Semblava que als estats no els interessava. Vam tenir en [Romano] Prodi presidint la Comissió Europea, però estava tot el dia telefonant a Roma a veure què passava allà.

Sí, i després ho va ser. Un temps, no gaire. Recordo que en un viatge amb el president Pujol a Itàlia vam parlar amb un rector d’universitat i ens va dir: “No sé si en Prodi se’n sortirà. Són molts partiditti e partidelli.” No ho va poder lligar, era molt complicat.

Sí, perquè a ell li agradava molt. Ell ja m’ho deia: “Tu tens un gran competidor, que soc jo.” Per tant, tu has d’estar al teu lloc. Ja ho vaig entendre.

Sí, home, i tant. Inclús alguna vegada em delegava en algun acte. Ell tenia un gran prestigi a Europa. Veies que la gent... I tenia la visió. Quan va començar a funcionar les Regions d’Europa va dir: “Que vinguin a fer la reunió a Barcelona.” A poc a poc va anar fent forat.

Sí senyor, va posar Catalunya al mapa en aquells anys. No era fàcil. En aquells anys un home que es va moure en aquest sentit, i no és del nostre tarannà, va ser l’Antoni Ciurana, batlle de Lleida i president de l’Associació Comuns i Regions d’Europa, una cosa del Consell d’Europa. I després en Pasqual Maragall va ser president de l’Assemblea de Ciutats i Regions d’Europa i va fer-ho molt bé. Hi va haver una bona entesa entre el president Pujol i en Maragall perquè acabés obtenint aquest lloc.

Sí, perquè eren Ciutats i Regions d’Europa i com a alcalde podia aspirar-hi.

M’ofereixen entrar al Col·legi d’Enginyers i vaig ser degà del col·legi i president de l’associació durant sis anys. Després de la guerra, quan es van crear els col·legis professionals, el d’aquí tenia un gran edifici i tenia por que un dia li prenguessin. Llavors es va crear una associació que es la que té la propietat de l’edifici.

Jo coneixia la Muriel [Casals] de feia molts anys, del Congrés de Cultura Catalana. Estava amb la mateixa comissió d’indústria. La Muriel em va dir si hi volia anar, i amb molt de gust.

Vaig ser vicepresident amb en [Jordi] Cuixart. I la primera vicepresidenta era la Marina Llansana, que escriu cada setmana a El Punt Avui. I després vaig anar a la llista d’en Puigdemont a les europees tancant la llista.

Sí. En les etapes dels presidents Muriel, Torra, Cuixart i, un temps, Antich. L’Òmnium em va destinar que anés a declarar al Tribunal Suprem en el judici amb en [Manuel] Marchena, que em va dir: “Usted hablará en castellano por imperativo legal.”

Vaig quedar content de la declaració. La meva advocadessa, la Marina Roig, em va dir que havia anat bé, però, vaja, em va fer un cert efecte. Va donar la casualitat que el meu pare també va declarar al Suprem quan a Unió va haver-hi detencions durant el franquisme. Un dels detinguts va ser Coll i Alentorn, enginyer industrial. Al meu pare, que també havia estat degà del Col·legi d’Enginyers Industrials, li van demanar que anés a declarar com a testimoni. Jo vaig acompanyar-lo. Vaig estar assegut al darrere.

Estem parlant de l’any 70. Una mica abans que el procés de Burgos, que també és del 70.

No estava tocat, no. Encara va matar gent, eh.

Sí, valentia i complexitat. El judici de Burgos va ser un any abans que l’Assemblea de Catalunya, el 1970, i va ser un moviment important. Hi havia molts bascos vivint a Catalunya que no estaven precisament en hotels. La gent se la va jugar. Era un moment complicat, i treballar per fer una cosa en català tenia el seu risc.

La carrera professional, si estaves en una empresa familiar, és clar, el meu pare tenia una idea, però els altres no tots eren del mateix parer. No els agradava gaire la meva actuació política, que sabien que anava fent. Jo havia estat al comitè de govern d’Unió Democràtica i també m’ocupava de relacions exteriors i havia fet algun viatge a la Internacional Demòcratacristiana, a Itàlia i Sudamèrica. Això mirava de fer-ho discretament, però era més complicat. Després quan vaig estar detingut vaig haver de fer una aturada en aquesta activitat [empresarial].

Sí, quan em preparo les oposicions per ser funcionari. I llavors com a funcionari evidentment em vaig integrar al partit a Lleida, però ja era la transició oberta. Vaig guanyar les oposicions quan encara vivia Franco, el maig del 1975, i el dictador mor al novembre.

Sí, i encara hi envio articles. Jo era un polític que escrivia.

No escriuen articles. Jo en vaig escriure molts, molts. En porto alguns aquí [els mostra].

Sí, sí, me n’han publicat molts.

M’hi he anat tornant més. Ara ho soc totalment. És l’únic camí possible.

Diria que ha estat una cosa progressiva, que ha anat augmentant. Al final ja veies que no hi ha res a fer.

Recordo el clic del meu pare, i això no sé si ho hauria d’explicar. El dia que els regidors de Barcelona van votar en contra que se subvencionés el català, que els de La Trinca van fer una cançó, dinant a casa, el meu pare amb una veu no gaire forta va dir: “Jo sempre he sigut separatista.”