Festival per a la història

El Primavera Sound va tancar la paradeta a primera hora del matí de diumenge amb la sensació d'haver celebrat el seu desè aniversari de la millor manera possible. En primer lloc, per l'èxit de convocatòria: de la marejant xifra de 100.000 persones cal quedar-se amb una dada, la de les més de 31.000 ànimes que van visitar el Fòrum dijous, històricament la jornada més fluixa del festival. Era una assignatura pendent que ja ha aprovat. El recinte i l'espai continuen funcionant a la perfecció per encabir-hi tanta gent, tants escenaris i tantes actuacions, però també és cert que en alguns moments determinats -Pavement, Pixies, Beach House, Low?- es tenia la sensació de col·lapse.

Com cada any, les queixes del públic han estat concentrades en l'insuficient nombre de barres i serveis públics, en les llarguíssimes cues que es formen als llocs de menjar i, sobretot, en els problemes per sortir de la zona del Fòrum a segons quines hores de dijous i divendres a la matinada. Aconseguir taxi qualsevol d'aquests dos dies és una heroïcitat, per no dir un miracle diví, i el bus que habilita el festival és del tot insuficient per a la demanda que es genera en hora punta. No s'entén que l'Ajuntament allargui el servei de metro per a un concert d'Alejandro Sanz, per exemple, i no ho faci per a un festival de l'abast internacional i la capacitat de convocatòria del Primavera Sound. La imatge de la ciutat se'n ressent. Finalment, els problemes de so, molt evidents a Wilco, han estat força més anecdòtics que en edicions anteriors, s'ha de dir.

Excel·lent balanç musical
Però el triomf aclaparador del festival aquest any no es limita exclusivament als números, les estadístiques i la resposta popular. El balanç musical ha estat extraordinari, per aquest cronista, el més complet i satisfactori des que l'esdeveniment es va instal·lar al Fòrum. Cada jornada d'aquesta edició del Primavera Sound ha tingut un mínim de tres o quatre concerts de gran impacte emocional, d'aquells que es recorden la resta de l'any, i a més amb alguns dels caps de cartell com a principals protagonistes, fita important aquesta, ja que, al cap i a la fi, són els noms que exerceixen de gran reclam popular quan toca pagar per un abonament. No estaríem exagerant si diem que el nivell de satisfacció del públic i la crítica en relació amb la proposta artística d'aquest any ha estat el més elevat d'aquesta dècada de vida del festival.

I, de fet, la matinada de dissabte, recta final ja d'un cap de setmana esgotador que et fa sentir vell i artrític quan veus que el cos ja no dóna per a més mentre la majoria continua amb l'energia i l'empenta del primer dia, vam viure un magnífic comiat de festa, amb alguns moments que cal recuperar. Pet Shop Boys van apostar per la performance, la posada en escena i el reclam visual per acompanyar un repertori desigual, al qual li sobraven uns quants minuts de farciment. Quan queien hits pretèrits la unió de música i xou funcionava a la perfecció, i tot i que el concert va patir un tram d'ensopiment inesperat, la joie de vivre va esclatar amb la versió sui generis del Viva la vida de Coldplay, corejada com si fos un himne de tota la vida del grup de Neil Tennant.

Amb Health la sensació generalitzada entre el públic és que es va trobar a faltar més soroll, però aquesta banda és alguna cosa més que una xurreria de noise. La intensitat és el seu fort, i a l'escenari Vice van exhibir potència, actitud i una mala llet que va més enllà del recurs fàcil i assimilat del gènere. Els minuts que em vaig creuar amb el seu concert em van convèncer plenament.

Orbital i The Field
I finalment: Orbital i The Field. Dues propostes al preu d'una. Coincidien en horari amb Health, decisió estranya tenint en compte que s'adrecen al mateix perfil de públic. Passat i futur de l'electrònica. Orbital de cara a barraca: nova recreació de la idea de macrorave que han explotat des dels 90 i que ara, amb la malenconia del passat que ens està envaint a tots i que ha estat el fil argumental del festival, engrandim inconscientment.

En directe, es posin més o menys populistes, són una piconadora difícil d'igualar. Alex Willner, més conegut com The Field, venia amb banda d'acompanyament, com va fer en la seva darrera visita a la Sala Apolo, per portar el seu techno minimalista i ambiental a un terreny més orgànic i físic, concepte prou allunyat del que promouen Orbital i que no genera tanta eufòria ni contaminació emocional, però que esdevé profundament hipnòtic i enriquidor.

Amb aquest panorama i la saturació auditiva de tres dies i nits extenuants, semblava un bon moment per retirar-se, fent bona aquella màxima que sempre és millor una rendició a temps. El balanç és contundentment positiu, però això només fa que obligar els organitzadors del festival a posar-se les piles: tenen el llistó molt alt de cara a l'any vinent.