El Primavera Sound arrenca amb èxit

El Primavera Sound 2009 va engegar motors ahir a la mateixa hora que els herois de Roma passejaven la copa orelluda pels carrers de Barcelona. La passió blaugrana també es va traslladar al Fòrum, on es van veure unes quantes samarretes de l'equip des de primera hora, i fins i tot una de Larsson, de qui l'afició encara se'n recorda. Tot i així, el complement estètic que de moment s'emporta la palma és el bigoti irònic, insuportable icona moderna que ha calat molt fort entre el públic potencial del festival. Molts d'aquests bigotis postmoderns feien cua ja a les set de la tarda per aconseguir alguns tiquets de menjar i beguda, l'indret que sempre acapara més aglomeracions, tot i que la idea de sopar al recinte està reservada als més valents: aquest any triomfa una mena de pizza enrotllada que no sabem ni volem saber quin gust té.

Ja en l'apartat musical, un dels moments més imponents d'ahir va ser l'actuació del cantautor Andrew Bird, que tot i que en disc i en directe acostuma a estar acompanyat d'una banda, al Primavera Sound va venir tot sol, com un home orquestra, amb violí o màquina de programacions. No hi fa res, perquè les seves cançons tenen una força emocional que et deixa bocabadat, amb una senzillesa encantadora, unes lletres colpidores i un potencial melòdic aclaparador. Va tenir sort, a més a més, de tocar a l'escenari Ray-Ban/Vice, de nova ubicació en aquesta edició, tot just al costat del mar, del tot col·lapsat.

Bird va rebre una part del públic que minuts abans havia vibrat amb Yo La Tengo. La versatilitat expressiva d'aquest grup els permet fer dos o tres concerts diferents segons el repertori. Ahir, per exemple, van optar per esprémer el seu vessant més poppie, que va ocupar gran part del recorregut, lluny de les estridències elèctriques i la investigació sorollosa que també els caracteritza. En realitat, els de Hoboken són tota una garantia, difícilment tindran una nit dolenta, i ahir van perfilar una actuació magnífica, que va anar de menys a més, rematada amb una commovedora interpretació de Tom Courtenay i Blue line swinger, la millor cançó que ha gravat i gravarà mai el trio.

Competia amb la banda nord-americana el cantant i compositor català Joe Crepúsculo, un dels noms que més fort van sonar en els cercles independents la temporada passada. Conscient de la dificultat de compartir horari amb tot un pes pesant com Yo La Tengo, Crepúsculo s'ho va prendre amb esportivitat i bon humor, i això que comptava amb una banda de molta classe, amb membres de Beef i Tarántula.

Del programa de la tarda, The Vaselines van signar un retorn més que digne, sobremotivats amb el públic barceloní i honrant un llegat basat en el power pop emocional de què beuen revelacions com The Pains of Being Pure at Heart. En una dimensió expressiva radicalment oposada, la nord-americana Marnie Stern va invocar el tapping i altres tècniques de guitar hero mentre lluïa pit i cuixa, i Lightning Bolt van fer bona la seva aposta de posthardcore accelerat i impulsiu, amb constants ejaculacions rítmiques que van aportar l'experiència més contundent i agressiva de la