Un poeta ‘raper' del segle XVI

Què passaria si una pel·lícula sobre l'il·lustre Lope de Vega fos vista com la història d'un cantant de rap del segle XVI? Lope podria ser vist com un personatge capaç d'improvisar els seus versos, de desestabilitzar els seus oponents amb les seves habilitats per la rima i amb el seu sentit de la poesia. La proposta podria ser suggeridora, però, de ben segur que escandalitzaria els vells professors de literatura per als quals Lope de Vega era l'autor de poemes místics que deien coses com ara: “¿Qué tengo yo que mi amistad procuras? ¿Qué interés se te sigue, Jesús mío?...”. D'entrada sembla com si Andrucha Waddigton, el director brasiler de Lope, estigués més interessat per la primera versió. De fet, una de les millors escenes de la pel·lícula ens proposa l'enfrontament dialèctic entre Lope i un aspirant a poeta de casa alta, que ben bé podria ser vist com un combat d'improvisació de rap. Lope pretén mostrar-nos l'insigne poeta com un jove vividor, que viu diverses històries d'amor que el porten a ser pare de catorze fills amb tretze dones diferents, que per sorgir de la misèria ha de fer pactes tèrbols amb la màfia que controlava el món dels corrales de comedias de l'època. Com tota història que té un futur triomfador de protagonista, la vida de Lope de Vega és la d'un pobre miserable que amb esforç, inspiració divina i geni és capaç de superar totes les desgràcies per imposar el seu nom.

Seguint aquesta premissa, el biopic sobre Lope tampoc estaria gaire lluny del biopic d'Eminem, 8 millas (2002) de Curtis Hanson, que ens mostrava com un jove de classe baixa era capaç de triomfar convertint la seva poesia en una arma carregada de futur. Aquesta semblança no vindria determinada per la innovació en el tractament del personatge, sinó en la demostració que els biopics tradicionals són un gènere atrapat en dues velles convencions: la reivindicació del geni de l'artista i la història de superació personal.

Lope és una pel·lícula atrapada entre el seu desig de crear un altre Lope de Vega i la impossibilitat de fer-ho. L'estructura clàssica del guió s'imposa tant que acaba convertint l'obra en una pel·lícula tan pulcra que no obre el camí cap a cap transgressió, cap a cap solució atrevida, cap a cap retrat de personatge que pugui sorprendre, ni cap a cap possibilitat d'emoció. Andrucha Waddigton du a terme un treball de posada en escena que sigui el màxim de rendible i que equilibri la producció d'un film d'època, amb un rodatge plantejat amb certa agilitat. El seu treball, però, no excedeix mai la norma i aquesta prudència impedeix que la pel·lícula esclati cap a moments memorables o que la història d'amor triangular pugui arribar a sorprendre. El cineasta sembla refiar-se excessivament de la força interpretativa de determinats actors professionals que li funcionen –Juan Diego, Luis Tosar– com a excel·lents secundaris, però sense que els seus personatges tinguin res d'entranyable o memorable. El triangle principal podria tenir encant, però als personatges els falta anar sempre un xic més lluny.

És cert que, en el fons, el propòsit de Lope és convertir una pel·lícula d'època en una història romàntica. L'experiència de Shakespeare in love sembla que marca el to del relat. Hi ha una voluntat de fer un cinema que tingui una certa projecció internacional, que tingui una solidesa en la producció i que funcioni dins dels paràmetres d'un cinema clàssic que cada cop està més en crisi a les sales. Des d'aquesta perspectiva, el film té dignitat, però amb això no n'hi ha prou.