Sobreviure al nazisme
Història
Coincideixen a les llibreries el dietari d’Agnès Humbert, amb els seus records de la Resistència i dels treballs forçats a Alemanya, i la vida novel·lada de Lieneke, una nena jueva holandesa que, a diferència d’Anna Frank, va sobreviure a l’ocupació nazi.
El llibre d’Humbert, es va publicar a França el 1946, però no ha estat fins fa poc, arran de la reedició francesa a càrrec del seu nét Antoine Sabbagh (Tallandier Éditions), que s’ha convertit en èxit internacional. Aquí arriba de la mà de La Magrana en català i RBA en castellà. La història de Lineke, La nena dels tres noms (Columna i Emecé) l’ha escrit Tami Shem-Tov en col·laboració la protagonista, avui una àvia de 75 anys que viu a Haifa (Israel) i que respon al nom de casada de Nili Goeren, el seu tercer nom.
Angès Humbert va morir als 69 anys. Quan va començar la invasió nazi de França era una mare divorciada de 43 anys, amb dos fills. Era una dona culta, tècnica del Museu Nacional d’Arts i Tradicions Populars de París.
Compromesa amb la militància antifeixista, el 1940 va fundar amb alguns col·legues la revista Résistance i a partir d’aquí es va anar involucrant en activitats clandestines i assumint cada cop més riscos. El seu dietari narra amb tota mena de detalls, sense reserves i, per tant, amb certa imprudència, aquells inicis de la lluita antinazi. Si la Gestapo hagués trobat el manuscrit, hauria caigut tota la xarxa de la qual formava part. De fet, al capdavall, igual com ella, la majoria van ser detinguts. Humbert va sofrir un periple per camps de treball alemanys, on va viure en condicions infrahumanes fins que l’abril del 1945 la van alliberar les tropes aliades. La primera part del seu dietari està escrit en temps real, mentre que la segona, la més llarga i punyent, però alhora d’un profund valor humà, la va redactar al cap de poc de retornar a casa. Tenint en compte que són pàgines recordades, el detallisme és sorprenent.
En aquesta part, Humbert passa primer per les presons franceses i pel judici en què alguns dels seus companys van ser condemnats a mort. Després va a parar als camps de treball alemanys. La vida a la fàbrica Phrix, de filatura de seda artificial (en diferents períodes perd la vista a causa de la manipulació de productes químics) és una de les vivències més dures. El gener del 1943, després de rebre un cop de puny a l’esquena, escriu: “Ja no em puc dominar, el patiment és massa gran, i li crido que s’ha de ser un porc pel colpejar una dona gairebé cega. Com a resposta, em sacseja de nou i em diu que perquè «n’aprengui», em farà treballar tota la nit (...) Durant tot el torn, el patiment és massa terrible. Udolo com un gos a la lluna”. I més endavant: “Estic encorbada, tinc la pell groga –com totes les meves companyes–, tinc els ulls enfonsats i sembla que m’aprimo cada dia”.
La història de Lieneke, el sobrenom amb què es va amagar Jacqueline van der Hoeden, és d’una altra mena. Les desgràcies són menys explícites. Sabem què li pot passar a la Lieneke i els seus si la descobreixen, però el que llegim és la seva vida, amb les pors, les il·lusions, els silencis. És un llibre per a tots els públics, amb algun moment tràgic i un final feliç. Una obra en què, a part dels pensaments de la Lieneke i de les seves peripècies de nena camuflada, podem llegir les cartes dibuixades que li fa arribar el seu pare, un famós científic que també vivia amagat.
