La importància de dir-se Jordi

Al marge del que diguin o hagin pogut dir els docu­ments ofi­ci­als, em dic Jordi i em faig dir Jordi perquè així ho van deci­dir els meus pares fa ja unes quan­tes dècades. I sí, m'agrada dir-me Jordi; no vol­dria dir-me, ni que m'ano­me­nes­sin, d'una altra manera, i tinc un fill, el pri­mer, que es diu Jordi. Això dar­rer no ho vaig deci­dir tot sol. Jo només tenia dret de veto i la veri­tat és que en vaig haver de vetar uns quants, de noms, fins que qui tenia veu i vot es va ado­nar que no m'agra­da­ria cap altre nom per a un pri­mer fill que no fos Jordi. La torna va ser dir sí als que van venir després, i per això a casa, i con­tents, tenim un Oriol i un Albert.

Ara, quan t'encar­re­guen que escri­guis sobre per què t'agrada el teu nom i et sug­ge­rei­xen un titu­lar com el que encapçala aquesta crònica, la cosa can­via. El pri­mer que et ve al cap és l'obra d'Oscar Wilde La importància de dir-se Ernest, que, segons m'explica la més britànica de les meves conei­xen­ces, aquell que també ha lle­git Ches­ter­ton, més que d'un Ernest ve a ser una sàtira punyent dels cos­tums soci­als de l'Angla­terra de finals del XIX, juga amb el nom propi en llen­gua anglesa del títol, Ear­nes, i el que diu en rea­li­tat és que allò que importa és ser seriós i franc. Siguem francs, doncs.

Per què hi ha tants Jor­dis bate­jats en aque­lla dècada? Que dis­ser­tin els estu­di­o­sos, però per alguna cosa havia de ser. És un nom català. I això ja impri­mia caràcter. El sentíem català. I per això es va popu­la­rit­zar en plena dic­ta­dura. Era impor­tant dir-se Jordi. Després vam saber que també era patró de Por­tu­gal, Angla­terra, Rússia, Grècia, Bulgària, Etiòpia i Aragó. Però per nosal­tres Jordi era i és català, amb drac o sense. Per això Sant Jordi és el fei­ner més fes­tiu del món i així el vull. Amb la gent al car­rer, amb roses i lli­bres. Dir-se Jordi volia dir alguna cosa durant la fos­cor del fran­quisme, i gent tant múrria com Cruyff hi va saber jugar quan va posar Jordi al seu pri­mer fill. Cruyff era un ídol i anava pel camí de ser lle­genda, com el nos­tre sant Jordi.

Jo m'havia de dir Josep per tra­dició fami­liar. Ja saben: de Joans, Joseps i ases, n'hi ha a totes les cases. El meu pare es deia Josep i el seu pare també se'n deia. Curi­o­sa­ment, però, l'avi era cone­gut com a Pep i el meu pare, com a Pepito, i a qui li deien Josep era al meu oncle, que també con­vi­via a la masia fami­liar. Massa Joseps per a una sola casa, va dir el meu pare a qui havia de ser el meu padrí i que, curi­o­sa­ment, no es deia Josep sinó Joan i que, a més de ser l'avi matern, era el prin­ci­pal interes­sat a fer-me dir Josep perquè pen­sava que així que­da­ria bé amb l'altra branca de la família. Però el meu pare, un home que mai aixe­cava la veu i a qui molt poques vega­des li vaig sen­tir expli­car el seu peri­ple des de la «lleva del biberó» fins al camp de con­cen­tració de Miranda, pas­sant per la bata­lla de l'Ebre, va dir «no». Em diria Jordi com un seu germà petit, a qui va fer de padrí, i com el fill del meu oncle, el meu cosí, que va néixer poc més d'un any després. I aquell «no» va anar a missa, encara que els de casa no n'eren, de missa. I així el dia del bateig vaig que­dar regis­trat com a Jordi, Josep i Joan. Bé, suposo –perquè mai ho he anat a mirar– que devia posar Jorge, José i Juan, perquè el calen­dari mar­cava el 57 i les coses ana­ven com ana­ven, encara que mai va ser el cas­tellà llen­gua d'impo­sició, com ja ens recor­da­rien dècades després els hereus dels que lla­vors mana­ven.

O sigui que em van dir Jordi. I Jordi vaig ser a casa, al pati de l'escola, encara que parléssim en cas­tellà a classe, a l'ins­ti­tut i a la feina. I a la mili quan no pas­sa­ven llista. Pels mili­tars, sí, era Jorge.