Terror en primera persona a Sitges

Com es pot terroritzar més l’espectador? Aquest és el punt de partida que el lleidatà Jaume Balagueró i el valencià Paco Plaza es van plantejar en una conversa de bar, “entre cafès i Coca-coles light”, precisa el primer. Com que la idea de fer Rec va sorgir conjuntament, els dos cineastes van decidir codirigir-la, i després del seu pas per la Mostra de Venècia el film va inaugurar ahir la secció competitiva Oficial Fantàstic del Festival de Sitges, entre ensurts i aplaudiments.

El títol fa referència al botó d’enregistrar d’una càmera i no és gens gratuït. Saltant-se les convencions del gènere, els dos directors han rodat tota la pel·lícula amb una càmera: la que porten la periodista televisiva Ángela (l’actriu Manuela Velasco) i el seu operador, que es proposen fer un reportatge sobre un grup de bombers de Barcelona durant una nit rutinària. Una emergència els portarà a un edifici de l’Eixample on s’han sentit uns crits terrorífics dins d’un pis. La situació es comença a descontrolar quan una dona ataca salvatgement un policia i un bomber. En comptes d’ajudar-los, les autoritats opten per no deixar sortir ningú i tancar i precintar tot l’edifici.

Més enllà del gènere
“El nostre repte va ser –explica Jaume Balagueró– intentar anar més enllà del cinema de terror d’avui dia i fer que l’espectador visqui la pel·lícula des de dins. Ens vam adonar que el llenguatge televisiu és molt interessant, perquè permet un cinema directe i en primera persona”. El que en un principi els va semblar “una idea utòpica” va anar prenent forma i es va convertir en Rec, pel·lícula que ja té garantida distribució “pràcticament a tot el món”, segons el productor, Julio Fernández. S’estrena el 23 de novembre a tot l’Estat amb 300 còpies i, com passa també amb El orfanato, Hollywood n’està preparant un remake.

Paco Plaza va aprofundir en les reflexions sobre la televisió: “Avui dia, la gent coneix més la realitat a través de la televisió que de la seva pròpia percepció sensorial. Coneixem països i persones a través de la pantalla petita i ho veiem com la realitat”. “La realitat no existeix –afegeix Balagueró–. Hi ha un terratrèmol al Japó i es converteix en un espectacle, una pel·lícula de terror, gràcies a la televisió”.

Guió i improvisació
Rec capgira els termes i utilitza aquesta cultura visual per fabricar una realitat falsa i transmetre-la a l’espectador amb el mateix llenguatge dels productes que consumeix habitualment. Una fórmula arriscada que s’aplica fins a les últimes conseqüències, però que funciona a la perfecció: deixa clavat l’espectador amb una història que comença amb situacions disteses i progressa en un descens cap a la mateixa cuina de l’infern.

Per rodar la pel·lícula, van combinar un guió preestablert amb la improvisació. Segons Paco Plaza, que abans havia dirigit Segon nom i Romasanta, “els actors feien una mena de gimcana ; els dèiem per exemple que havien de pujar del primer pis al tercer, però no sabien què es trobarien al segon”. I excepte algun cas molt greu, “no vam fer servir la paraula talleu, la càmera gravava fins al final, a vegades feia tard”.

“Fins i tot, l’actor Ferran Maza va caure un cop per l’escala i es va fer un esquinç”, va afegir Jaume Balagueró, conegut internacionalment per films com Els sense nom, Fragile i Darkness.

Les personalitats dels dos cineastes no van entrar en conflicte, com es pot deduir dels elogis que es van dedicar a la roda de premsa que van oferir ahir. “He vist de primera mà com treballa un mestre”, va dir Paco Plaza. Balagueró va replicar: “Preníem classes mútuament, tots dos hem fet un màster”.