Cultura

Sense afluixar

La crònica

Sense noms mediàtics ni caps de car­tell clars, la segona jor­nada del Pri­ma­vera Sound supera la res­saca de la nit ante­rior amb nota. Esmorteïdes les cues d’accés que es van viure en la inau­gu­ració i amb una afluència de públic més o menys sem­blant, el recinte del Fòrum pre­senta un aspecte més tran­quil i rela­xat, però l’apar­tat artístic manté l’exigència i qua­li­tat de dijous. Tot ple­gat gràcies, en part, a la més que com­pleta pro­gra­mació de L’Audi­tori, esce­nari inèdit en l’orga­ni­grama de la tarda inau­gu­ral i que ahir va arren­car amb molta empenta. De fet, i com ja és habi­tual, aquest racó més inti­mista va pro­ta­go­nit­zar les cues més notòries de tota la jor­nada, la més explícita per veure Spi­ri­tu­a­li­zed, pro­ta­go­nis­tes del que pos­si­ble­ment va ser el con­cert més espe­cial, com­plet i emo­tiu de diven­dres al ves­pre: acom­pa­nyat per un quar­tet de corda i un trio de can­tants de gos­pel, Jason Pierce va repas­sar grans him­nes de la seva car­rera en un for­mat sublim, som­ni­a­dor i des­bor­dant que tocava l’ànima.
Billy Bragg, a mitja tarda, i Barry Adam­son, ja al ves­pre, van pro­ta­go­nit­zar les altres dues grans actu­a­ci­ons de mèrit a L’Audi­tori, tan pre­vi­si­bles com efec­ti­ves i fun­ci­o­nals, però en cap cas anecdòtiques o de tràmit: el pri­mer amb un espec­ta­cle marca de la casa, diver­tit, xer­raire i obert en què es va dei­xar els seus grans hits per a la recta final; el segon, més solemne, dotat d’una elegància incom­pa­ra­ble.

I ja fora de l’esce­nari més íntim, l’altre gran premi va anar a parar als britànics The Fall, mes­tres del post­punk amb una car­rera de trenta anys, que encara sonen com ales­ho­res: crus, enèrgics, vis­ce­rals i inten­sos. I menció per a Band Of Hor­ses, que van apla­nar el camí amb suficiència abans de l’arri­bada, ja superada la mit­ja­nit, de Los Pla­ne­tas, Modest Mouse i Low.

Dijous a la mati­nada, i després del bany de mas­ses de The Smas­hing Pumpkins, The White Stri­pes es van mos­trar més sòlids i con­vin­cents que en la seva dar­rera visita a Razz­ma­tazz; fins i tot van con­ce­dir la inter­pre­tació de Seven nation army, el seu gran hit. Un bon con­cert, també aju­dat per les més que dig­nes cançons del nou àlbum que tot just aca­ben de publi­car i que va exer­cir de columna ver­te­bral del seu reper­tori. Menys con­cor­re­gut però infi­ni­ta­ment més rep­ta­dor i con­tun­dent va ser el tête à tête entre Mike Pat­ton i Chris­tian Fen­nesz, un duet que es va sal­dar amb una estona de mani­pu­la­ci­ons vocals al límit que exer­cia d’esplèndid con­tra­punt a la part final del dis­cret xou de The Smas­hing Pumpkins. Amb ells dos començava la recta final d’una mati­nada en què va reg­nar l’electrònica.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.