Catalunya, any 2037

Després d’haver aconseguit que molta gent s’adoni de quin és El preu de ser catalans –“fins i tot el Montilla comença a ser-ne conscient”–, la periodista i assagista Patrícia Gabancho proposa ara un nou pas: imaginar que ja no cal pagar cap preu als veïns. Ho fa amb el llibre Crònica de la independència (L’Arquer), una obra en què inventa un plàcid procés d’independència i imagina com seria el país al cap de 27 anys d’haver-la assolit.

El llibre té una estructura original. El protagonista és un científic català que des de fa anys viu al Canadà, a qui un col·lega d’universitat encarrega fer un informe sobre la independència de Catalunya. De fet, és el mateix fill de l’autora. L’obra consisteix no en l’informe, sinó en els materials que Daniel Febrés Gabancho reuneix per fer-lo: retalls periodístics de quan es va produir la ruptura amb Espanya (primera part del llibre) i entrevistes fetes el 2037 amb consellers del govern català, historiadors, comunicòlegs, periodistes (segona part). Tot ficció, esclar. Però ficció amb vocació de versemblança.

L’origen del llibre està en l’editor Fèlix Riera, que va reptar l’autora a imaginar-se com seria la Catalunya independent. Però si la pregunta era estimulant, “la resposta encara ho és més”, assegura Riera, que el recomana no només als independentistes, sinó a tots els qui creuen que “la política és l’art d’imaginar coses”. I la veritat és que sí, que Gabancho n’ha imaginat moltes, de coses.

Per començar, ha imaginat un procés d’independència que arrenca el 25 de maig del 2010 amb una votació al Parlament proposada, atenció!, per Miquel Roca. “Necessitava un outsider de prestigi, perquè la classe política actual no ens portarà enlloc”, explica Gabancho, que curiosament no dóna cap paper rellevant a ERC i sí a les plataformes cíviques i al govern d’unitat catalanista sorgit de la mala maror que provoquen la suma de tres factors: la sentència del Tribunal Constitucional, un finançament irrisori i la crisi econòmica global. Els sona?

Tot això, i molts més detalls –des del suport europeu fins a la reacció espanyola–, s’explica a través de suposats retalls de premsa de cròniques, articles d’opinió, editorials, titulars de portada... No té desperdici, per exemple, l’editorial amb què el diari El País rep la declaració d’independència catalana, o els articles de Desclot a l’AVUI i Quim Monzó a La Vanguardia. Els periodistes “usurpats”, tal com els descriu Gabancho, són ben diversos. I als que s’ho podrien prendre malament els ha canviat el nom, però queda clar de qui es tracta. La diversió està assegurada. 

A la segona part del llibre, els responsables polítics del 2037, inclosa la presidenta de Catalunya, Alba Artigas, fan el retrat d’un país que, en moltes coses, té poc a veure amb el d’avui: Gabancho descriu una independència que, especialment els primers anys, porta molta il·lusió i molta excel·lència al poder. Les coses comencen de zero i comencen bé. El consumisme es frena, el turisme està restringit, està prohibit construir cases adossades i fer jubilacions anticipades i els tractaments sanitaris cars no s’apliquen a més grans de 80 anys. En fi, tot plegat molt diferent de la vella Catalunya espanyola. “No tenim per què imaginar que tot sempre hagi d’anar malament”, diu Gabancho.

Ingenuïtat o lucidesa? Vostès mateixos.