Rodoreda, pintora

Està a punt d'acabar-se l'Any Rodoreda i l'escriptora no para de donar sorpreses. L'exposició que es presenta aquest dimarts a l'Entresòl de la Pedrera, L'altra Rodoreda, reuneix una trentena d'aquarel·les, aiguades i collages, la majoria dels quals no s'havien exposat mai. No és que l'autora no ho intentés: va preparar dues exposicions en vida, que al final no van poder ser. Una, a París, la tardor del 1953, a la sala Mirador; l'altra, a Barcelona, la primavera del 1957. Aquell any, però, Rodoreda va guanyar el premi Víctor Català amb el recull Vint-i-dos contes i va abandonar la pintura per dedicar-se, per fi, a la literatura.

La tesi de l'exposició, comissariada per Mercè Ibarz, és que l'estil plàstic de Rodoreda és molt proper a la seva literatura, ja que en totes dues disciplines hi trobem una senzillesa fruit de molta dedicació. "Ella ens va explicar que el més senzill sempre és el més difícil d'aconseguir, el més elaborat", apunta Ibarz, que en els quadres hi veu autoretrats de l'autora i, fins i tot, un retrat de la seva amiga i mentora, Anna Murià. Així, tal com afirma Àlex Susanna, director de l'àrea de cultura de l'Obra Social de Caixa de Catalunya, "la pintura es pot veure com un taller de formació de la seva veu narrativa".

Ibarz assenyala que en els quadres també s'hi perfila l'interès de Rodoreda pel moviment, tal com passa en les seves narracions. Hi trobem el desig d'omplir tot el quadre i la perplexitat d'uns personatges d'ulls esbatanats que han vist tots els horrors, però que encara miren. Com els personatges literaris, les seves figures "miren les coses de cara, amb valentia i coratge, innocents i espantats, però disposats a no tancar els ulls a res, no agonitzen sinó que resistexien", escriu Ibarz a la presentació de la mostra. Al catàleg que excepcionalment s'ha editat per a l'exposició, Ibarz argumenta: "La seva pintura és com la seva literatura: procés espiritual, experimentació ètica i estètica, un conjunt d'imatges obertes de bat a bat que no deixen impertèrrita la nostra mirada, que ens toquen". L'espai petit de l'Entresòl contribueix a crear aquest acte íntim tan propi de la lectura, i els quadres són, més que mai, a tocar.

Res és gratuït, tal com passa en l'obra de la narradora, i hi podem veure un collage aparentment innocent que està fet amb els retalls de les llistes de morts als camps d'extermini, i la figura d'un cavall sicilià com el que volia cavalcar Rodoreda quan amenaçava que ella tornaria i la seva obra deixaria empremta, ben bé com ha passat. Tal com podem llegir al catàleg, el desembre de 1946 Rodoreda escrivia a Anna Murià: "I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m'ha fet tant de plaer, d'ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d'editar i amb olor de tinta fresca [...]. Em requen tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me'n venjaré. Els faré útils, estimulants, que els meus enemics tremolin. A la més petita ocasió tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi haurà qui m'aturi".

Sembla, però, que en el camp pictòric li costa més obrir-se camí i que, en lloc d'un cavall sicilià, n'hauria de cavalcar dos. Si més no, de les 150 obres que va fer, la Fundació Rodoreda només en té una vintena i la resta estan disperses entre particulars, ja que totes les peces es van vendre en una exposició que es va fer a Calldetenes el 1991. Una de les fonts benvingudes de la mostra de la Pedrera ha estat la col·lecció de la família Borràs-Gras, que té una seixantena de peces.

Ibarz s'ha dedicat a fer-ne una selecció, perquè la seva idea inicial ja era fer una mostra de petit format -"un tast, una talaia"-, però està d'acord que es podria fer una exposició molt més gran i que seria de qualitat. Per ara, però, només tindrem ocasió de veure aquesta trentena de peces, que recorden els seus referents, principalment Paul Klee, Joan Miró i Jean Dubuffet, tal com s'assenyala a la mostra. De fet, s'hi veu que Rodoreda estava connectada amb el món creatiu, i el que en treu, segons Ibarz, la fa mereixedora "d'estar perfectament representada al Macba o al MNAC, però no hi és".

Aquesta etapa pictòrica de l'escriptora està acotada entre el 1949 i el 1957, a París i Ginebra. De tota manera, Ibarz no descarta que també hi hagués obra posterior, feta a Romanyà de la Selva, i que algun dia sortirà a la llum.

En aquesta mostra hi podem observar el món de postguerra a través de cares i personatges que van suposar la sortida expressiva de l'autora en un moment en què fer novel·la li era impossible. "[...] m'ha agafat la febre d'escriure. El drama és que no puc", escrivia Rodoreda a Murià el 1945.

Tal com explica Ibarz, és el moment en què "l'escriptora es debat a l'exili per trobar el pols del temps". Rodoreda volia escriure, però havia de trobar altres vies per comunicar-se, si més no temporalment. La poesia i la pintura van ser claus en aquest forjar-se com a narradora. Això i, naturalment, la seva capacitat de treball i una voluntat que queda reflectida en els versos d'entrada de la mostra: "Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa, / abella furiosa de sa mel". I encara pica.