Cannes corona Cantet

Lau­rent Can­tet no era el prin­ci­pal can­di­dat per gua­nyar la Palma d’Or, però el seu excel·lent retrat d’una classe de secundària dels subur­bis de París figu­rava en els pronòstics. Quan Sean Penn li va lliu­rar ahir el màxim guardó de Can­nes 2008, es va posar punt final a 21 anys de sequera del cinema francès en el seu fes­ti­val més emblemàtic.

Des del 1987, en què Mau­rice Pia­lat va gua­nyar la Palma d’Or per Sota el sol de Satanàs, la pri­mera potència euro­pea del sec­tor cine­ma­togràfic no havia vist cap dels seus auteurs en una llista que inclou cine­as­tes de dife­rents països euro­peus, algun d’asiàtic i molts, molts nord-ame­ri­cans (Soder­bergh, Taran­tino, Gus Van Sant, Mic­hael Moore, els Coen...). Curi­o­sa­ment, ha sigut un pre­si­dent del jurat nord-ame­ricà, Sean Penn, qui ha vin­gut a fer justícia, pre­mi­ant una pel·lícula fran­cesa de pres­su­post modest, sense estre­lles, amb alum­nes-actors ama­teurs i un objec­tiu molt més ambiciós del que pot sem­blar: cap­tar amb un estil rea­lista una part de la França con­tem­porània. El seu objec­tiu s’ha com­plert: el film emo­ci­ona, entreté i alhora fa refle­xi­o­nar, i s’allu­nya dels clixés i els llocs comuns del cinema sobre pro­fes­sors de l’estil d’El club dels poe­tes morts. Els 25 alum­nes que van par­ti­ci­par en la pel·lícula van pujar a l’esce­nari a rebre el premi amb Lau­rent Can­tet, i van pro­ta­go­nit­zar un dels moments més emo­tius i diver­tits del fes­ti­val.

El premi a Entre les parets ha dei­xat sense Palma d’Or el que sem­blava el prin­ci­pal favo­rit, Clint Eastwood. Sem­pre hi ha un com­po­nent sen­ti­men­tal i una visió glo­bal del con­junt de la car­rera, quan es pensa en qui mereix un premi. El direc­tor de Sense perdó ha rega­lat molts moments de bon cinema i hau­ria estat just que, als 78 anys, fos coro­nat per L’inter­canvi. Final­ment, el jurat ha inten­tat com­pen­sar-lo, a ell i a Cat­he­rine Deneuve (que tam­poc ha gua­nyat mai a Can­nes), ator­gant-los el premi espe­cial de la 61a edició.

El premi a la direcció ha anat a parar al cine­asta turc Nuri Bilge Cey­lan per Üç may­mun, retrat d’una família que s’esfon­dra, incapaç de superar una cadena d’esde­ve­ni­ments que no poden con­tro­lar.

Del Toro, millor actor
Soder­bergh només se’n surt a mit­ges, amb el díptic Che, però el jurat ha vol­gut pre­miar l’actor pro­ta­go­nista, Beni­cio del Toro, per la seva inter­pre­tació d’un Ernesto Che Gue­vara humà, pro­per, de carn i ossos. El jurat no li ha tin­gut en compte que no ha tre­ba­llat gaire l’accent argentí del per­so­natge.

El premi a la millor actriu, pot­ser el més sor­pre­nent del Pal­marès –tot i que meres­cut–, ha anat a mans de l’actriu bra­si­lera San­dra Cor­ve­loni pel seu paper de mare de família als subur­bis de Sao Paulo al film Linha de passe, de Wal­ter Salles i Dani­ela Tho­mas.

Doblet italià amb Ser­vi­llo
Itàlia té una presència des­ta­cada en els pre­mis. El Gran Premi del Jurat, con­si­de­rat com el segon en importància del cer­ta­men, ha anat a parar a mans de Gomorra, de Mat­teo Gar­rone. Com molts altres direc­tors d’un fes­ti­val molt com­promès i poli­tit­zat –tal com volia Sean Penn–, Gar­rone no s’interessa per la cúpula de la piràmide (en aquest cas una orga­nit­zació mafi­osa), sinó per la gent humil, pels nens, joves, tre­ba­lla­dors i veïns que són vícti­mes quo­ti­di­a­nes del crim orga­nit­zat que assola la seva soci­e­tat.

Toni Ser­vi­llo és el pro­ta­go­nista d’aquesta pel·lícula i també fa una bri­llant inter­pre­tació de Giu­lio Andre­otti a Il divo, l’altra cinta ita­li­ana guar­do­nada. Un premi que també revela fins a quin punt Sean Penn ha tin­gut pes en el jurat. L’actor afir­mava dis­sabte a Le monde que tro­bava a fal­tar comèdies a la selecció, i ha aca­bat donant un premi a gai­rebé l’única cinta d’aquest gènere que com­pe­tia.

S’ha de des­ta­car un cop més els ger­mans Dar­denne, guar­do­nats pel guió d’El silenci de Lorna. Comp­ten les presències a Can­nes per pre­mis: dues Pal­mes d’Or i dos més en altres cate­go­ries en qua­tre cops que han com­pe­tit. El pal­marès va ser rebut sense entu­si­asme ni pro­tes­tes per part de la premsa inter­na­ci­o­nal. S’hi troba a fal­tar algun títol, com la isra­e­li­ana Waltz with Bas­hir, Un conte de Noël o l’esmen­tat film d’Eastwood. Però això és Can­nes en les edi­ci­ons bones com aquesta: hi ha massa pel·lícules pre­mi­a­bles per fer justícia amb tot­hom.