Mar Coll: "Si et pares a pensar-hi, els funerals són al·lucinants"

Els premis de Màlaga al millor director i als millors intèrprets masculí i femení (per a Eduard Fernández i Nausicaa Bonnín) converteixen Tres dies amb la família en un dels debuts més prometedors del cinema català recent. Mar Coll (Barcelona, 1981) estrena demà als cinemes aquest retrat d'una família catalana burgesa que es reuneix per al funeral de l'avi. Una història d'incomunicació, de sentiments contradictoris, d'emocions contingudes, narrada amb un llenguatge aparentment senzill, però capaç d'extreure veritat de cada un dels personatges.

Tres premis a Màlaga, grans elogis de la crítica... ¿Havies somiat debutar així com a directora?
En els somnis tot s'hi val! Ara somio que hi hagi cues als cinemes per veure la pel·lícula. Les expectatives van variant en funció del que t'està passant. A Màlaga vaig patir, perquè no tinc la veritat del món, i tot i que a mi m'agradava, evidentment m'haurien afectat les males crítiques.

D'on ve la idea d'utilitzar els rituals socials del funeral per explorar i retratar els personatges?
Quan estava buscant una idea per al guió es va morir el meu avi. Si es mor algú que ja és gran i estava malalt, no és tan tràgic. Veus els ritus amb una certa distància, i pots observar què està passant. Hi ha coses molt absurdes, estranyes: un munt de tràmits administratius, papers, ningú sap com comportar-se... La gent intenta mantenir la normalitat, això és el fonamental. Els tanatoris estan pensats per ajornar el dolor, per posar una mica de gel. Són fora de la ciutat, en una mena d'ambient zen, s'hi parla de detalls absurds, de si posar les flors aquí, com serà el recordatori... Si et pares a pensar-hi, és al·lucinant. És un marc que em donava l'estructura de la pel·lícula, un principi i un final.

¿Et vas inspirar en alguna família real?
El que s'explica en concret a la pel·lícula no ha passat a la realitat, però és una pel·lícula que he escrit jo, ho he fet molt des de l'estómac i té a veure amb la manera que percebo la família en general i la meva família en concret. La voluntat no és explicar la història de la meva família, sinó anar explicant una sèrie de coses. Valeria Bruni parlava de la seva família a És més fàcil per a un camell i ho definia més aviat com un autoretrat que com un retrat de família. Em va semblar molt encertat; d'alguna manera és més aviat el que tu penses, filtrat pel que tu sents, no és objectiu. Els personatges són una mica jo, estan creats més en funció de mi que de la meva família.

Per què et sembla interessant la família com a tema per a una pel·lícula?
Dins de qualsevol família hi ha relacions complexes. És impossible mantenir una relació simple amb els teus pares, sempre hi ha un punt de conflicte, és inevitable. La família et condiciona molt, et pesa, i la primera feina que té una persona és assumir com són els seus pares, d'on ve, per què ella és així... És la base de qualsevol psicologia, no descobreixo res.

És clar que la família, com a entorn dels primers anys de la vida, és el que més ens marca.
Sí, per això penso que és interessant fer un retrat de qualsevol família. D'altra banda, sempre hi ha mil històries dins la família, personatges una mica friquis, conflictes...

Has dit dels Vich que és una família governada per les formes i els ritus, en què és difícil la comunicació. ¿Creus que això és molt comú?
És una característica general de moltes famílies, no de totes. La família hauria de ser un espai de comunicació, perquè està formada per persones que es coneixen de tota la vida, i el normal seria que hi hagués confiança, intimitat... Però sorprenentment, moltes vegades és a l'inrevés, tens més confiança amb un amic. És una contradicció molt interessant, et comportes sense mostrar-te com ets realment, no expliques els teus problemes... I dins de la burgesia, la classe mitjana-alta, està molt assentat el tema de les formes, de ser ben educat, no donar la nota, evitar situacions incòmodes. Pot ser que sigui una característica del català.

Un dels directors que t'agraden és Arnaud Desplechin. Crida l'atenció que a la seva pel·lícula Un conte de Nadal es criden i es diuen molt més les coses a la cara que nosaltres.
Sí, no tenen cap tipus de límit. A Tres dies amb la família ja capgirem els tòpics, el personatge més extravertit i amb els sentiments més a flor de pell és la Jöelle, que és francesa. Evidentment hi ha de tot, però m'interessava el caràcter català més contingut i auster, poc comunicatiu, poc expressiu; és més gestual. A la pel·lícula hi ha gestos que expressen molt i les paraules diuen poc.

No és habitual rodar en VO catalana. Què et va decidir a fer-ho?
L'important d'una pel·lícula no és l'idioma, sinó el contingut, i per a mi el natural era fer-la en català. Fer-la en castellà hauria estat artificial. Hi havia la por que pogués quedar com una TV movie... Però una cosa no té res a veure amb l'altra. Hi ha uns certs prejudicis respecte al català, i ara es veurà si realment hi ha reticències per part de l'espectador. Però en tot cas seria aquí; estic segura que a la resta d'Espanya no afectarà gens ni mica, perquè s'hi estrenarà doblada, i en català només al circuit de VO i als festivals.

Com va ser la selecció de Nausicaa Bonnín?
Vam veure moltíssimes noies. Buscava algú que ja tingués alguna cosa del personatge i la Nausicaa, només de veure la seva foto entre una trentena, em vaig adonar que tenia una duresa que podia potenciar per al personatge. A més buscava algú atractiu, però no la típica noia mona. A més és molt fotogènica, té molta experiència, es dóna la coincidència que té la mare francesa com el seu personatge...

Eduard Fernández, Francesc Orella, Ramon Fontserè... ¿No et senties intimidada per aquest planter d'actors veterans?
Sí, òbviament. Però era tan gros tot el que m'estava passant que en un moment donat vaig adoptar l'actitud de mirar endavant i no pensar. Tira milles, tira milles... El bo que vaig tenir és que de seguida es van involucrar amb el projecte. M'ho van posar fàcil.