Cultura

Un país sense teatre?

Teatre

Ramon Simó té clar que el teatre clàssic català no existeix. I ho diu ell, que acaba de protagonitzar un dels descobriments d'aquest principi de temporada, La dama de Reus, d'un tal Ambrosi Carrion, molt conegut abans de la Guerra Civil i que va morir a l'exili el 1973 sense necrològiques que li fessin justícia. Des del 6 de novembre, la Sala Petita del TNC és plena cada nit, amb gent atreta per un muntatge que frega l'excel·lència.

No hi ha hagut cap campanya de màrqueting, les crítiques elogioses han estat les justes. Simplement, el públic ha corregut a descobrir una obra que és una història d'amor entre el vencedor i la vençuda, i que Simó molt intel·ligentment ha situat en un teatre en runes en el moment en què l'autor va escriure l'obra, finals dels anys 40. És una obra que interpel·la el públic. Carrion, gràcies a Simó, podria haver entrat dins el repertori del teatre català, lloc que només ocupen, potser, dos noms: Àngel Guimerà i Josep Maria de Sagarra.

"Potser només Guimerà i Sagarra podrien ser considerats clàssics, per repetició. No hem tingut l'oportunitat de convertir-los en clàssics de debò. Pensa que, abans de la Guerra Civil, la gent se sabia de memòria els seus textos, els deia al tramvia. Si no hi hagués hagut el franquisme, ara serien els nostres clàssics", afegeix Simó.

El director del TNC, Sergi Belbel, va en la mateixa línia, tot afegint a la llista el nom de Rusiñol: "És estrany que anomenem clàssics autors que pertanyen a finals del segle XIX i primera meitat del XX, però en una cultura accidentada com la nostra, és així. Sense cap mena de dubte, hi ha tres autors que nosaltres anomenem clàssics: Rusiñol, Guimerà i Josep Maria de Sagarra, i ho són perquè moltes de les seves obres són en la consciència dels espectadors, i alguns dels seus personatges (Esteve, Manelic, Glòria) formen part d'una mena d'imaginari col·lectiu". No sabem, no obstant, si els nois de 16 anys saben qui és el Senyor Esteve.

Creure en Guimerà
Àlex Rigola, director del Teatre Lliure, creu sobretot en Guimerà. No obstant, és escèptic i pensa que els anomenats clàssics d'aquí són lluny de Shakespeare o Lorca. "Tenim molts dramaturgs catalans que van fer una feina importantíssima en el seu moment. Però clàssics? No crec que el nostre llegat doni per revisar i descobrir tants clàssics cada any. Potser val més la pena seguir recolzant l'autor viu perquè sigui un clàssic d'ara. Com tants altres autors catalans, van ser bons al seu moment. Quina necessitat hi ha de resistir-se al temps? El teatre sempre ha estat un art efímer".

L'escriptor i professor emèrit de l'Institut del Teatre Jordi Coca, coneixedor de Carrion i de molts altres autors que no sovintegen massa a la cartellera barcelonina, pensa que si les institucions teatrals no fan un esforç per recuperar bons dramaturgs, és per una raó: "La majoria dels responsables culturals del país veuen la tradició catalana com un subsistema de la castellana". "Som el país que menys sap de la seva història. No som Anglaterra o Alemanya, però proporcionalment no n'estem gaire lluny", diu.

Com Rigola, Simó, que abans de La dama de Reus s'havia enfrontat a Joan Puig i Ferreter i Jordi Pere Cerdà sense l'èxit actual, pensa que el més important és estrenar autors contemporanis, i posa l'exemple parisenc, on "és molt difícil veure obres de Camus o Sartre". Aquí, però, reconeix que tenim "la feina afegida" de recuperar cert passat i "molts textos que no s'han llegit mai". Per això indica que s'han de recuperar autors "sense obsessions". "No crec ni en les quotes ni en les obligacions: cal buscar projectes on predomini la voluntat artística, i no només la històrica", afirma.

Fenomen local
El problema que tenim a Catalunya, tanmateix, és gran. El teatre, com apunta Simó, és un fenomen local. I a partir d'aquí surten fenòmens universals. Shakespeare, Valle-Inclán, Guimerà o Brecht escrivien per al seu públic, per al seu temps. La seva proposta, però, va ser tan ambiciosa que ha travessat fronteres i èpoques. Si un espectador català veu la cartellera de ciutats com Buenos Aires, Berlín, Londres, París o Milà observarà que el que predomina són autors locals que parlen dels problemes del nostre temps. A Barcelona, un cop d'ull ràpid a la cartellera ens ofereix una dotzena d'obres de text foranes, i unes vuit de locals.

Simó assegura que ara és molt millor que abans i per això parla del "creixement estrany del teatre català, que de mica en mica es va trobant a ell mateix".

Però, ¿n'hi ha d'altres, de Carrions, d'autors incògnits que puguin parlar a l'espectador d'avui cara a cara? Tant Coca com Simó i Belbel coincideixen a assenyalar el nom de Ramon Vinyes, el "sabio catalán" del Cien años de soledad de García Márquez. Simó parla fins i tot d'una obra, Peter's Bar, alhora que creu que "s'ha de continuar treballant Brossa" i lamenta no haver trobat la manera d'entrar en Manuel de Pedrolo. L'autor del Mecanoscrit del segon origen sí que és rescatable, segons Coca, que afegeix a la llista Juli Vallmitjana, la prosa del qual ha estat recuperada per Edicions de 1984, i que tindria molts punts de contacte amb Carrion. Belbel, per ara, ens anuncia que el TNC està estudiant "Juli Vallmitjana, Ramon Vinyes i dues peces teatrals, crec que bastant desconegudes del públic, del catedràtic Martí de Riquer".



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.