Un cap que pesa

Hi ha una pregunta que cal fer en relació amb l'encàrrec a Enric Palomar, per part de la direcció artística del Liceu, de compondre una òpera basada en La cabeza del Bautista, «melodrama per a titelles» de Valle-Inclán que forma part del Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte. Per què, essent un teatre de Barcelona i per tant de Catalunya, no s'ha proposat l'adaptació d'una obra dramàtica en català? No es tracta, evidentment, de menysprear el valor de l'obra valle-inclanesca, sinó de considerar la pròpia tradició literària (o per què no el present literari?) i també d'apuntar el deure d'un teatre públic del país amb la cultura catalana. Si, a més, el contracte programa del Liceu només obliga a produir i estrenar una obra de nova creació cada quatre anys, no sembla que aquest teatre estigui per la feina de contribuir a l'existència de l'òpera en català.

A part de la pregunta lligada a les consideracions apuntades, l'encàrrec concret de La cabeza del Bautista té a veure amb el fet que Valle-Inclán va tenir present la Salomé, d'Oscar Wilde, pel que fa al final en què, a la manera de la filla d'Herodes que vol besar la boca de l'home que ha fet decapitar, La Pepona s'aferra als llavis d'El Jándalo que acaba de matar Don Igi, el seu amant? I així, doncs, amb el fet que el Liceu hagi programat per aquesta mateixa temporada l'adaptació operística que Richard Strauss va fer de l'obra decadentista de Wilde? La qüestió afegida és que, a més, l'exuberant i complex llenguatge de Valle-Inclán presenta les seves dificultats a qui vulgui encaixar-lo dins d'una composició musical. El text es resisteix a la música i a la vegada la desborda. Aquesta dificultat es fa perceptible en l'obra de Palomar, tot i l'esforçat treball d'adaptació de Carlos Wagner, que, per altra part, excel·leix en la direcció escènica d'aquest nou muntatge que continuarà al Liceu fins al 2 de maig vinent. Hi excel·leix a través d'uns intèrprets que dramatitzen amb força i sentit aquesta obra de sexe, engany i mort movent-se per un únic escenari oníric dominat per 18 billars en un paisatge d'arbres sense fulles (un treball esplèndid d'Alfons Flores) molt ben il·luminat per Xavi Clot.

A La cabeza del Bautista, amb el tremendisme de Valle-Inclán i alhora la sofisticació verbal amb la qual presenta mons bàrbars dominats per instints primitius, el passat criminal retorna a Don Igi, el mesquí protagonista, amb l'arribada d'un home, el pinxo i seductor Don Jándalo que, més que venjança, busca diners. La Pepona trama amb Don Igi l'assassinat d'El Jándalo a la vegada que aquest es converteix en l'objecte del seu desig, que la durà a la pròpia mort. Valle-Inclán es mira els personatges des de dalt i, sense compassió, els redueix a una dimensió humana instintiva i cruel. En la posada en escena i la caracterització dels personatges hi ha la voluntat de relligar aquest món valle-inclanesc, ambientat a la Galícia rural, amb una buñuelesca visió de l'Espanya negra. Altrament, pel que fa a la música, Enric Palomar també té els seus referents hispànics inspirant-se en la tradició popular, a la manera del seu admirat Falla. Tendent a l'eclecticisme, Palomar també juga amb altres referents, com ara la mateixa Salomé, de Strauss. El resultat, sense evitar a vegades una sensació de cosa sentida, té la seva eficàcia i la seva potència rítmica, tot i el pes del text de Valle-Inclán. Finalment, però, una altra pregunta: per què s'ha insistit que, per a La cabeza del Bautista, la música de Palomar es mou dins dels paràmetres de la comunicabilitat? Per no espantar el públic? El Liceu tampoc no està per la feina de propagar certa música contemporània condemnada per «incomunicable». De fet, la programació del teatre fa present que hi ha una música del segle XX que encara no hi ha arribat.