A l'inrevés

Hi ha mol­tes mane­res d'inter­pre­tar Todo lo que tú qui­e­ras, el ter­cer llarg­me­tratge d'Achero Mañas després d'uns quants anys d'inac­ti­vi­tat segu­ra­ment arran del fracàs de Novi­em­bre, un film tan recon­cen­trat en si mateix com per trans­me­tre alguna cosa més que con­fusió. Podria trac­tar-se d'una faula sobre la crisi de la mas­cu­li­ni­tat, la història d'un jove vidu que es dedica tant i tant a la seva filla de qua­tre anys que acaba fent també el paper de mare, fins i tot dis­fres­sant-se. Podria ser una il·lus­tració de la lluita entre la gri­sor de la quo­ti­di­a­ni­tat i la seva trans­cendència mit­jançant la màgia i la màscara, amb el per­so­natge de José Luis Gómez com a inter­me­di­ari entre els dos mons. O bé podríem tro­bar-nos davant d'una explo­ració de la into­lerància i la difi­cul­tat d'assu­mir papers dife­rents als que ens té assig­nats el cos social.

Sin­ce­ra­ment, i conei­xent la tra­jectòria de Mañas –recor­deu El Bola–, aquest crític s'inclina per la dar­rera opció, i lla­vors és quan les pos­si­bi­li­tats de les altres se li des­di­bui­xen radi­cal­ment. El direc­tor sem­bla no poder esca­par de l'obsessió d'un deter­mi­nat cinema espa­nyol per rei­vin­di­car cau­ses soci­o­polítiques tan evi­dents que ens fan posar ver­mells, la qual cosa impe­deix el seu desen­vo­lu­pa­ment en altres ter­renys.

I Todo lo que tú qui­e­ras, en aquest sen­tit, defensa el dret a la diferència sexual i a la mobi­li­tat dels rols soci­als amb una dra­matúrgia de cartró pedra i un cos­tat his­triònic que irrita pre­ci­sa­ment perquè vol fer-se pas­sar per una reflexió pro­gres­sista i avançada, per una pro­posta com­plexa. Doncs és ben sabut que si el cinema vol ser de debò arris­cat ha de seguir el camí de les for­mes en el con­tin­gut, i no a l'inrevés.