Miscel·lània

No hi ha casualitats vanes, ahir va fer justament un segle i mig del naixement de Joan Maragall. Just al caire dels cinquanta, era el 10 d'octubre del 1911, l'home escrivia això: “Avui ne compleixo cinquanta... tinc una glòria de poeta, i una salut de cos i d'esperit que no em fa enyorar els vint-i-cinc anys”. I moria malalt el 20 de desembre. Aprofitant els fets, Temporada Alta estrena Joan Maragall: la llei d'amor, un esplèndid recorregut biogràfic, poètic i espiritual per la vida i la ment d'un dels clàssics a redescobrir. Com un etern retorn és Joan Ollé, que signa la posada en escena i també la dramatúrgia, juntament amb Carles Guillén. La seva mirada és acurada i bella en sentit estètic, impecable en molts aspectes, però hi trobo a faltar trets vitals que s'intueixen en l'obra, un Maragall més complex i viu, per dir-ho bé, no tan lineal: on és la sensualitat, l'afirmació del cos, del plaer, l'anticlericalisme, l'humor, i el crit aquell... tu Barcelona m'has ben fotut!? A la fi es tenia la impressió d'assistir a algun tipus de canonització del personatge, a una mena d'hagiografia maragalliana complaent.

Però l'espectacle m'ha agradat abastament, jo diria que és excel·lent en gran part i que omple de sensibilitat i elegància el quadre escènic. I malgrat que alguns capcinejaven, no tenien raó. El tempo que Joan Ollé dóna a tot l'espectacle és pausat, reflexiu i poètic, d'un cert refinament, com el del rapsode llegint versos, mastegant-los amb cura i dotant-los del sentit que mereixen. La llum és més aviat roja i desmaiada, amb clars i obscurs, esbossant un aire embafat, burgès i conservador. L'escenografia i l'atrezzo de Sebastià Brosa són d'època i magnífics, sembla que hagi volgut aprofitar l'ancien style de la platea del Municipal per impregnar-ne la decadència i el color aburgesat que exhibeix; mobles regis i consistents, catòlics, l'exemple de vida calmada del benestant gens sacsejat. El director segueix ancorat en el seu fer inconfusible: coralitat i desdoblaments constants, moviments lents, acurats, emmarcant el que es diu amb projeccions, i l'encert d'utilitzar el recurs del cor Lieder Càmera acompanyant els textos amb veus angelicals que encaixen a la perfecció. Però també hi trobem les alabaixes de sempre: l'esllanguiment temporal, la dilatació, l'excés simbòlic, la gratuïtat d'una ballarina pul·lulant com un ens poetitzant, la bomba, cert barroquisme i afectació, interpretacions dispars i potser massa seriositat... Val a dir que una vegada vist l'espectacle, tot això no té cap importància, especialment pels que dormien! De manera que els espectadors, en general, van sortir-ne encantats.

Alguns dels comentaris caiguts entre copes són impagables: aquest (Ollé) t'agafa la guia telefònica i et fa un espectacle! Per mi aquella mossa ha matat la vaca cega! I la sensacional conversa entre dues venerables dames: no em diguis que aquest Maragall no és l'antítesi de l'altre! De quin altre? L'Ernest! Aquell que ha facturat l'ensenyament cap al desastre! Deu ser una diferència biològica! Sí, la que hi ha entre l'economia i el pensament! Cent anys de degradació!

Com veieu, nit inoblidable, magnífica.