Nit d'amor

Som tots els homes el mateix home? La felicitat, el dolor? És aquest l'argument de la vida? La soledat, la mort? Els daus rodolen i no hi ha vida que pugui saber on va ni home que vagi a cap banda... Què resta, doncs? La memòria... Però aquesta és vera o pura ficció?

Quadre escènic: cambra de morts. Cos despullat damunt una llosa de marbre, un cadàver. El plafó baix i fluorescent taca de llum blanca la pell morta. S'alça el besllum, lentament. Retorna, per un instant, la vida. Els ulls s'obren. De fons, un trepig de sorolls s'amunteguen, gossos bordant, un nadó que ploriqueja, gemecs... Desperta la memòria, la veu, tornen les paraules...

Primer amor, un text pertorbador i divertidíssim de Samuel Beckett dirigit als torracollons dels espectadors que durant hora i deu minuts no saben ben bé si esmussar un somriure o deixar-se gelar la sang. I és que Beckett és despietat, incomoda bé. La seva plasticitat críptica i pessimista és molt acerada, tant com el particular humor que gasta, negre i sòrdid. El retrat de la condició humana que mostra és exacte i proper, per poc som confinats a observar-nos violentament, de manera inapel·lable.

Atenem la veu turmentada d'un ésser... recorda que en morir son pare fou expulsat de l'habitació on jeia, camina i troba un banc, un espai íntim perfecte, flanquejat per dos arbres morts i una riera, i com a paisatge detritus amuntegats, de sobte apareix l'estràbica i seductora Lulú, s'asseu, sorgeixen uns sentiments estranys, inevitables, incòmodes, és la caiguda en l'amor, de seguida la vida en comú, l'horror de l'experiència i un desconcert abrusador... Però potser tot això no és més que una ficció de la memòria, l'impuls de la veu a seguir parlant, amb la fotesa de sobreviure d'alguna manera o tal vegada la urgència de silenci i oblit definitius...

Pere Arquillué és un actor immens, extraordinari, domina a pler una increïble gamma de recursos interpretatius, la seva veu meravellosa modula i matisa qualsevol estat de l'ànima del personatge; i posseeix, a més, una sensacional vis còmica capaç d'incorporar també les sorprenents reaccions del públic. Diria que l'afer frega la perfecció del que es pot esperar d'un actor i d'un text, irreprotxable. No m'estendré més sobre això...