Conte allargassat a la cova d'acústica infame

L'Auditori de La Mercè és un espai enormement desagraït. Ho reflexionàvem uns quants espectadors mentre assistíem a la representació de Manca solo la domenica, un conte representat, una peça escrita per Silvana Grasso i adaptada al teatre per Licia Maglietta, que la serveix amb una presència imponent –estaria bé veure-la fent altres coses–, que no aconsegueix, però, camuflar les mancances d'un text inconsistent que es ventila en mitja hora, encara no. Heus aquí que una dona, Liboria Borina Serrafalco, alta i plana, veïna de Tagliaborse, que es casa per conveniència, malgrat la repugnància que li provoca, amb Liuzzo Cataldo, ebenista fi, veí del poble proper de Miscarello. Al cap de poc Cataldo es veu obligat a emigrar a Austràlia i sis mesos després d'haver marxat deixa de donar senyals de vida. Ens trobem als anys 50, Aleshores arriba el conflicte. Borina no és vídua, si més no tècnicament. Està casada, però no té marit. Aquesta situació provoca que no sigui lliure, que la seva vida quedi en suspens, mentre el marit es decideix a aparèixer, viu o mort. Borina, però, que es va alegrar de la marxa de Cataldo i fantasieja amb el fet que hagi mort, decideix viure la seva viduïtat amb plenitud i recorre els cementiris dels pobles del voltant cercant un difunt necessitat d'una vídua. En troba sis, amb noms com Alfio Schiliró, Nardo Calabro, Mariano Coppola o el més jove i ben plantat, Carmelino Lo Monaco. De dilluns a dissabte visita cadascuna de les tombes, les neteja i hi du flors. Fins que poc menys de 30 anys després, apareix Cataldo. El setè marit.

Fer càbales sobre el destí de Cataldo, narrar la recerca de difunts amb tota mena de detalls còmicament escabrosos, explicar el retrobament amb el marit i el desenllaç posterior reclama a Licia Maglietta poc més d'una hora i, tot i això, la peça es fa llarga, massa llarga i tediosa en alguns moments, un fet atribuïble al text, discret, tot i que té alguna humorada enginyosa, i a la poca mesura en l'administració de la música. Vladimir Denissenkov toca l'acordió gairebé de manera ininterrompuda, no hi ha contrapunts, subratllats, només destorb per intentar desxifrar què està dient l'actriu a escena. Aquesta tasca, que ja era complicada amb l'omnipresent acordió de fons, es va fer impossible per l'acústica infame de l'Auditori de La Mercè, un lloc potser adient per a la música, però molt poc adequat per al teatre, en què la disposició de les cadires no és l'adequada, on tot retruny i es perd, i fa acabar la paciència a l'espectador, el qual, afortunadament, disposa de la sobretitulació en català.