[D]
0
Cultura
Barcelona - 6 novembre 2010 2.00 h

Quadern de cinema

‘La mosquitera', ‘Salidos de cuentas' i ‘Jackass 3D' mostren tres rostres de la comèdia en un moment clau dins el gènere

Riure o no

‘Salidos de cuentas' és el tipus de comèdia que al seu estudi no fa cap vergonya vendre, perquè no molesta
- Barcelona

1.

Em van explicar una anècdota que no sé fins a quin punt és certa: després que La mosquitera, d'Agustí Vila, es projectés per primer cop en un festival, un dels seus actors va dir que, fins aquell moment, no era pas conscient que el que havien rodat era una comèdia. Les rialles del públic es van convertir en la primera confirmació de l'adscripció genèrica del producte. Si algú encara no ha vist La mosquitera, no hauria de malinterpretar aquestes paraules: la reacció del públic no es devia al fet que la pel·lícula fos una comèdia involuntària, no. Al contrari, La mosquitera és exactament el que sempre ha volgut ser, un treball que, com d'altres, posa de manifest la sofisticació dels mecanismes que, en els darrers anys, posa en joc un gènere que ja no és tan clar que només hagi d'existir per complir la funcionalitat d'estimular rialles. Una situació que convida, per exemple, a encunyar termes com ara posthumor i postcomèdia, que identificarien l'ús dels dispositius del gènere per provocar incomoditat, vergonya aliena, suors fredes i altres varietats d'un repertori de sensacions no precisament balsàmiques.

Fins i tot en aquest context, La mosquitera és una rara avis: fa riure –d'una altra manera, l'actor no hagués dit el que va dir– i, alhora, estimula la reflexió, dóna forma a un malestar col·lectiu i deixa el cos i l'esperit tocats. Escenes com la del porc senglar agònic, la del frustrat suïcidi dels pares o la de la festa d'aniversari més trista que mai s'hagi vist en una pantalla –i això que hem vist la de Broadway Danny Rose (1984)– són només alguns dels punts forts d'una pel·lícula que parla de les petites gestions dels sentiments de culpa en un món regit per la paranoia cap a l'Altre.

No m'acabo de creure l'anècdota d'abans: m'estranya que algú implicat amb la pel·lícula no detectés l'or còmic del seu guió i la intencionalitat de la posada en escena.

2.

Aquesta setmana s'ha parlat bastant de rialles: concretament de les rialles –no de llauna– que puntuaven l'emissió dels dos primers capítols de Museo Coconut, la nova iniciativa de l'esquadró chanante. A l'era de la sitcom hiperrealista model The Office (l'original, la de la BBC), la rialla de puntuació és un anacronisme: probablement, per això els chanantes han decidit fer-ne ús. Per crear una nova forma de desconcert, per descol·locar el seu públic natural, per convertir l'espectador en part de l'acudit.

3.

La setmana passada, quan vaig anar al passi de premsa de Jackass 3D, la gent de Paramount semblava que sentís la necessitat de disculpar-se pel que veuríem. Ja ho saben: mastegots tridimensionals, però també vòmits a la cara i erupcions de matèria fecal a càmera lenta i amb una gran definició d'imatge. En principi, cap problema. Les reserves de la gent de Paramount no són estranyes: recordo quan la divisió espanyola de Warner es va escandalitzar en el visionat de South Park: Més gran, més llarg i sense talls (1999), que era el seu propi producte però haurien preferit amagar-lo sota la catifa. En aquest període d'extrema autoreflexió dins del gènere, Jackass 3D planteja la gran transgressió de tornar als orígens –l'slapstick primigeni– i autoafirmar-se en l' estupidesa.

Ara arriba també Salidos de cuentas: un bon exemple del que passa quan un bon director de comèdies acaba fent el tipus de pel·lícules que al departament comercial del seu estudi no farà cap vergonya vendre… perquè no molesta, no llença cap pastís de nata –o de merda– al respectable. I això, aquest acte provocador, és, en el fons, el que ara mateix s'hauria d'exigir a tota comèdia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Xavier Roca Estades
Altres articles de l'autor

Publicat a

Més llegides