“No volem canviar el món, sinó evitar que ens canviï”

I tant que n'hi ha que ho saben. Ara bé, una altra cosa és que els interessi.

Tots els temps han estat i són dolents per a la lírica.

La lírica s'escapa de les necessitats més bàsiques de l'ésser humà. Exigeix, per part del qui llegeix poesia, per exemple, l'obligació de fer un pas endavant pel que fa a capacitat sensitiva, de generositat, d'obertura mental, literària, etc. I això no sempre és fàcil de fer.

En certa manera es pot dir que sí. Actualment les noves tecnologies han acostumat la gent a viure el seu oci, el seu temps lliure, de manera diferent. Abans, sense cotxes ni aparells de televisió, internet, etc., una manera de passar el temps en moltes cases i cafès consistia a cantar, recitar o fer rondalles.

El suport per on transiten les paraules, en el cas de l'escriptura, de fet és el de menys. El més important són els continguts, l'estil, la mirada personal de l'autor, i això no desapareixerà mai. Bé, almenys mentre l'home sigui de carn i ossos i no sigui substituït pel plàstic.

No ho és gens, més aviat al contrari. Si es recupera la inversió, ja puc estar més que content.

Doncs sí. Nosaltres fem tiratges petits perquè la cosa dóna per al que dóna. El més important, però, és que la feina d'un autor circuli. I això és el que intentem. I hi ha molta gent que escriu poesia, i molt ben feta, que no té cap altre canal per fer-la arribar al públic.

És un homenatge als poetes maleïts, com ara Rimbaud, Baudelaire, Pablo de Rokha..., gent trencadora, que anava a contracorrent, i que tantes coses van aportar.

Doncs no. No he tingut el plaer de conèixer cap poeta que només visqui del que escriu. I tot fa pensar que les coses no canviaran en aquest aspecte ni a curt ni a mitjà termini. És evident, però, que qui es dedica a la poesia no ho fa per fer-se ric. M'agrada dir que no volem canviar el món, sinó evitar que el món ens canviï.

D'acord amb Picasso. L'escriptura automàtica dels surrealistes va durar poc, i la que ha durat crec que no tenia tant d'espontània com ens volien fer creure.

Estic en part d'acord amb aquestes paraules de Gabriel Celaya, tot i que forma part d'un grup d'autors que van estar massa influïts per uns fets concrets com la Guerra Civil espanyola. I això potser els resta una miqueta de la intemporalitat que ha de tenir un bon poeta.