El dimoni, probablement

Al darrer Festival de Sitges van cridar l'atenció dues pel·lícules d'exorcismes. La primera era nord-americana, la dirigia Daniel Stamm, es titulava The last exorcism i proposava una visió irònica del tema, utilitzant el fals documental per tal de posar en qüestió l'univers de la família tradicional. La segona procedia d'una productora catalana, estava parlada en anglès i volia ser una aproximació al tema molt menys transversal, és a dir, jugant amb el gènere per despullar-lo d'excessos visuals i retòrics i tornar-li alguna cosa així com la seva puresa originària. Història d'una adolescent que experimenta estranys fenòmens al seu cos i la seva ment, tots associats tant amb la pubertat com amb la possessió demoníaca, La posesión de Emma Evans intenta també compondre un retaule familiar al voltant de l'agressivitat sexual.

El problema de pel·lícules com aquesta, però, és que es prenen massa seriosament a si mateixes. I sembla mentida, ja que el seu punt de partida hauria de ser autoassumir-se com a producte d'entreteniment que a més a més podria estar dient alguna cosa sobre el món en què vivim. El director Manuel Carballo, paradoxalment, actua a l'inrevés, posa en primer terme el missatge i immediatament el material que té entre mans surt de mare i dóna com a resultat ja no una pel·lícula de gènere, sinó de subgènere. Per molt que parlin en anglès, que la càmera es mogui inquieta i que els intèrprets sobreactuïn –perquè tot resulti molt i molt realista–, La posesión de Emma Evans és un altre exemple d'aquest cinema de l'Estat espanyol que mai no serà conscient de quins són els seus límits.