‘Pirouettes' de cel·luloide

Béjart absent i present

Als Cinemes Girona de Barcelona projecten el documental d'Arantxa Aguirre El esfuerzo y el ánimo, un treball que analitza la cruïlla en què es troba la companyia Béjart Ballet Lausanne des de la mort del seu fundador, Maurice Béjart, el novembre del 2007. Realitzat per algú coneixedor del món de la dansa (va passar un any a l'escola Rudra-Béjart), el documental reflecteix la construcció del primer espectacle post Béjart. Sobre la taula, el repte de la successió al capdavant de la companyia de Gil Roman. “Béjart va apostar per ell perquè el veia capacitat per tirar endavant la companyia, i ara que he passat un mes al seu costat he entès per què”, afirma la directora.

Un dels encerts del film, rodat el 2009 a París, Basilea i Lausana, és que dóna veu als ballarins veritables testimonis de la proesa de Béjart. “Volia trencar el tòpic que només s'expressen amb el cos i no expliquen res d'interessant”.

No hi falta la barcelonina Elisabet Ros, una de les veteranes de la troupe forjada a l'Institut del Teatre, així com ballarins que van integrar el Ballet du XX Siècle, avui retirats. “Tots coincideixen que Béjart era una persona molt exi-gent i que els va enriquir en el terreny personal”, argumenta Aguirre. Una altra de les impressions que es desprenen dels testimonis és que Béjart, per bé que absent, és més present que mai en l'esperit de la companyia, que segueix amb els ulls tancats un dels seus credos: “Renovar-se o morir”. Imatges de les classes i dels assajos s'intercalen amb fragments de solistes tan actuals com històrics en aquest film de gairebé dues hores que farà les delícies dels bejartians, però també del públic neòfit.

El Ballet Béjart, que acaba de signar la renovació del contracte amb la municipalitat de Lausana fins al 2014, presentarà a Catalunya els darrers treballs de Gil Roman, Syncope i Song of Herself, al costat de Dionysos, de Béjart, al Teatre Auditori de Sant Cugat, el 19 i 20 de març.

Microcosmos BOP

Divendres 14 de gener s'estrena el documental La danza, de Frederick Wiseman, un retrat del Ballet de l'Òpera de París (BOP). Com ha fet Wiseman en anteriors treballs, aquí observa la companyia con un entomòleg una papallona. El ballet és un microcosmos contingut dins l'edifici l'Opéra Garnier, que emergeix com un bolet al bell mig de París.

Wiseman va rodar 130 hores i el film en dura dues i mitja. Prou metratge per resseguir la creació de set ballets, la majoria contemporanis, com ara Le songe de Medée, d'Angelin Preljocaj (un dels preferits de Wisemant); Romeo i Julieta, de Sasha Waltz, i La Maison de Bernarda, de Mats Ek, però també hi ha espai per mostrar fragments de grans clàssics com ara Trencanous i Paquita.

Enamorat de la dansa (des que viu a París no es perd les estrenes del BOP i quan vivia a Nova York, de l'American Ballet Theatre i el New York Ballet Theatre), Wiseman aprofundeix en la personalitat del ballarí per comprendre aquest art tan bell com efímer. Així, planta la càmera en els assajos per captar la relació entre el ballarí i el coreògraf, la relació dels ballarins entre si (mostrant com s'observen entre ells a les classes i durant els espectacles), però també recull algunes de les problemàtiques actuals de la companyia, com ara la seva obertura controvertida a la dansa contemporània (semiboicotejada pels ballarins), o el problema de la reforma de les jubilacions a França (els ballarins es retiren als 40 anys). El nou director de la Compañía Nacional de Danza, José Carlos Martínez, és un dels artistes estrella que apareix en un dels assajos. Amb aquest treball, Wiseman, que ha retratat les principals institucions dels Estats Units (Hight School, Domestic Violence), fa la seva segona incursió en el món de la dansa. El 1995 va dirigir Ballet, sobre l'ABT.

El somni americà

Basada en l'autobiografia El último bailarín de Mao, de Li Cunxin, Bruce Beresford porta al cinema la vida d'aquest ballarí xinès d'origen humil que és seleccionat de ben petit per estudiar dansa en plena etapa comunista. Ballarí destacat, acaba de dissident als Estats Units, on troba no només el triomf dalt dels escenaris, sinó també la llibertat. La pel·lícula, interpretada per Chin Cao, principal del Royal Ballet Birmingham, recull extractes de diversos ballets, des d'El Quixot fins a la Consagració de la Primavera. El director s'endinsa en la relació de Cunxin amb la dansa i reflecteix l'esforç i perseverança que necessita un ballarí a l'hora de tirar endavant aquesta carrera tan dura com absorbent.

Odette vs Odile

L'actriu nord americana Natalie Portman és la protagonista de Cisne negro, un film que va obrir el darrer Festival de Cinema de Venècia i que s'estrenarà el 18 de febrer. Dirigida per Darren Aronofsky (Rèquiem per a un somni, El lluitador), segueix la vida d'una jove ballarina del New York Ballet, Nina, que té l'oportunitat de reemplaçar la prima ballerina en el rol principal d'El llac dels cignes. Té, però, una rival, Lily (Mila Kunis), que també lluita per aconseguir el paper. Mentre Nina és perfecta per encarnar el cigne blanc (Odette), Lily ho és per al cigne negre (Odile). El conflicte ja està servit i, com Les sabatilles vermelles, el film tracta de l'obsessió per la perfecció. El treball adopta el to de thriller amb l'afegit d'imatges lèsbiques d'impacte que faran trontollar la imatge de gata maula que arrossega Portman.

Una xafarderia: Portman, que ha estat nominada al Globus d'Or i apunta a l'Oscar, va conèixer en el rodatge el ballarí Benjamin Millepied, del New York City Ballet, que la va ajudar a preparar el paper, i ara espera un fill d'ell.

Homenatge a Pina

Ja falta menys perquè el documental de Wim Wenders sobre Pina Bausch arribi a les sales de cinema. Pina s'estrenarà oficialment al Festival de Berlín d'enguany fora de competició i es projectarà a partir de febrer als cinemes d'Alemanya. De moment, no hi ha data d'estrena a l'Estat espanyol.

Wenders va treballar al costat de Pina Bausch durant anys abans de la seva ràpida mort el juny del 2009 i va anar de ben poc que no deixés córrer el projecte. Arropat pel públic, però, va tirar-lo endavant per retre homenatge a qui va ser una de les coreògrafes més importants del segle XX.

El film, rodat en 3D, posa en acció algunes de les coreografies més emblemàtiques, com ara Cafè Müller i la Consagració de la Primavera, la majoria interpretades al carrer. Alguns dels escenaris triats són el pont ferroviari de Müngstenerbrüke, prop de Solingen, i el mateix tren penjat de Wuppertal, on resideix la companyia.

Amb voluntat de documentar el llegat de la coreògrafa, Wenders és fidel al seu esperit. El subtítol del film pren una de les cites de Bausch: “Dance, dance, otherwise we are lost”.