Els premis premiats

En dues etapes diferents he format part del jurat dels premis Ciutat de Barcelona en la categoria de música, i encara no entenc la seva finalitat. Recordo que l'any 2005, quan ens vam reunir al Palau de la Virreina per deliberar, una veu sense rostre va apuntar la possibilitat de retre el guardó a Joan Manuel Serrat per la senzilla raó que no l'havia guanyat mai.

És en aquest any recent estrenat quan m'arriba la nota de premsa que Joan Manuel Serrat ha estat distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona 2010. El motiu que l'ha fet mereixedor d'aquesta distinció és el projecte Hijos de la luz y de la sombra, un homenatge al poeta Miguel Hernández en el centenari del seu naixement. Un disc imprescindible i un espectacle que, curiosament, es va estrenar l'estiu passat al Grec. Tot queda a casa.

El jurat, que em mereix tots els respectes del món, afegeix que vol destacar: “la seva brillant trajectòria, la profunda vinculació amb la ciutat de Barcelona i també l'extraordinària aportació al patrimoni cultural universal”. Amb aquestes ratlles emeses pel departament de Premsa de l'Ajuntament, i amb els precedents abans explicats, no he pogut deixar de sentir un calfred a la columna vertebral. Després de les apostes de risc de Joan Garriga (2007), Refree (2008) i Agustí Fernández (2009), premiar Joan Manuel Serrat és el retorn de l'academicisme. Premiar Serrat és com premiar els premis. Un fet obligatori, pel que signifiquen aquests guardons per a la cultura barcelonina, i necessari en temps d'escassa credibilitat. Premiar Joan Manuel Serrat és premiar un cavall guanyador. Serrat es mereix aquest premi i tots els que existeixen i encara s'han d'inventar. La pregunta és si aquests premis es mereixen Serrat.