Caldes vist per Caldes

Encara que pugui sem­blar ago­sa­rat plan­te­jar-ho, m'atre­veixo a afir­mar que hi ha gent, veïns de Cal­des de tota la vida, que no han posat els peus a la Fun­dació Palau prop de vuit anys després de la seva inau­gu­ració. No es tracta d'un cas excep­ci­o­nal. Sovint aquest tipus de cen­tre que recull, amb raó, les crítiques més ence­ses i llo­a­des dels pro­fes­si­o­nals més reco­ne­guts d'arreu del país, topa amb una certa resistència a ser accep­tat en el si de la comu­ni­tat que li és més pro­pera. El més comú és que es tracti de murs de cartró pedra que cauen tan bon punt els veïns des­co­brei­xen la joia que havien pas­sat per alt, però també és cert que, amb una mica de bona volun­tat i un gra­pa­det de ganes de col·labo­rar, aquesta tro­bada entre les dues parts obté més bons resul­tats. I en aquesta ocasió, la Fun­dació Palau de Cal­des ha vol­gut fer un gir més al car­gol que l'uneix a la petita població del Maresme. La mos­tra del gran pai­sat­gista Joan Vila-Puig ha estat l'excusa per­fecta per ampliar l'objec­tiu de l'expo­sició i fer-ne una aco­lo­rida i interes­sant pro­posta que inclou, demana i aplau­deix la par­ti­ci­pació de la ciu­ta­da­nia. En aquest sen­tit, s'han lli­gat un seguit d'experiències que han de ser­vir per crear relats de vivències en un ter­ri­tori comú com és el Cal­des d'Estrac d'avui, però també vist amb els ulls dels que van conèixer, recor­den i, per què no?, enyo­ren el Cal­des d'Estrac d'ahir.

Així, tot l'alum­nat de l'escola de primària Sagrada Família farà visi­tes guia­des a les dues plan­tes de l'expo­sició per, un cop xops dels colors i les for­mes dels qua­dres de Vila-Puig, pren­dre part en un taller orga­nit­zat per Site­zite, una enti­tat espe­ci­a­lit­zada en les pràcti­ques de pro­ducció cul­tu­ral autònoma i la recerca de noves geo­gra­fies ter­ri­to­ri­als i pai­satgísti­ques. La segona de les acci­ons pro­po­sa­des al vol­tant de l'expo­sició Presències i des­a­pa­ri­ci­ons és, al meu enten­dre, la que pot des­per­tar més interès i, si s'acon­se­gueix, la que lli­garà per sem­pre el destí de la Fun­dació amb el de la gent amb qui com­par­teix pai­satge. Es tracta de con­vi­dar la gent de Cal­des a crear un arxiu d'ima­gi­na­ris. Una mena de cofre del tre­sor amb imat­ges, relats i records per­so­nals rela­ci­o­nats amb les pin­tu­res i les foto­gra­fies de la mos­tra. Per acom­plir aquest noble objec­tiu, s'orga­nit­za­ran tro­ba­des al vol­tant d'un cafè amb la gent que ho vul­gui i els resul­tats es publi­ca­ran al lloc http://​fun​daci​opal​au.​wordpress.​com i també s'expo­sa­ran alguns mate­ri­als a la Fun­dació Palau. Una mena de memòria del poble for­jada amb la xarxa d'experiències per­so­nals. Final­ment, també es pro­posa un taller d'inter­venció adreçat a cre­a­dors amb la col·labo­ració del cen­tre de cre­ació i pen­sa­ment con­tem­po­rani Can Xalant de Mataró. En tots els casos, i a la mida de les pos­si­bi­li­tats de cadas­cun, la pro­posta de la Fun­dació Palau planta noves lla­vors en el conei­xe­ment mutu i en la satis­facció d'intuir d'on prové la màgia d'un petit poble que va ena­mo­rar tants artis­tes.