De bona gaita

A diferència del que passa als verds prats d'Irlanda o Escòcia, a casa nos­tra les gai­tes arros­se­guen mala fama. La seva estridència, apta per als grans espais oberts, fa que molts l'associïn més al mal de cap i l'aspi­rina que no pas al plaer musi­cal. A Galícia, com a Irlanda i Escòcia, les gai­tes també són molt pre­sents en l'ima­gi­nari col·lec­tiu. Han omplert la plaça de l'Obra­doiro en les fes­tas­ses ins­ti­tu­ci­o­nals de Fraga, però també són un dels sons iden­ti­ta­ris més esti­mats de la música tra­di­ci­o­nal, una música que té en el veterà grup Milla­doiro un dels seus emble­mes.

La banda va tan­car dijous pas­sat a l'Audi­tori de Bar­ce­lona la gira que cele­bra els seus trenta anys de tra­jectòria; tres dècades en què, a pesar dels can­vis d'ali­ne­ació, s'han man­tin­gut com a referència, amb una con­cepció oberta de la música tra­di­ci­o­nal, duent-la al ter­reny sub­til de la música de cam­bra, dei­xant-se endur per l'òrbita celta de l'Europa atlàntica, però estu­di­ant alhora les influències que han arri­bat a Galícia al llarg dels segles pel camí de Sant Jaume. De tot això, i també de l'atac a la diver­si­tat que assota cada vegada més l'Estat espa­nyol, en van par­lar aquests gats vells a l'Audi­tori. També van aga­far pan­de­re­tes per atre­vir-se a can­tar (una faceta raríssima en aquest grup, que sem­pre s'ha basat en reper­tori ins­tru­men­tal) i van fer sonar deli­ca­des dues gai­tes, encai­xant sense gri­nyo­lar entre man­do­li­nes, cla­ri­nets i flau­tes. I això, ja ho hem dit, no és ni gens fàcil ni gens habi­tual.