L'home necessari

Al món hi ha gent culta i gent molt ben infor­mada, però costa de tro­bar-ne que siguin les dues coses alhora. En Jordi n'era un. El devia conèixer en els temps de l'Olot Misión i L'Olotí, quan jo era un mar­rec d'ins­ti­tut i ell ja era un refe­rent a la ciu­tat. Poeta, dra­ma­turg, cro­nista de premsa, gastrònom, col·lec­ci­o­nista... un home del Renai­xe­ment, el podríem defi­nir. En posar-me al cap­da­vant de l'efímer set­ma­nari Doble Set, en Jordi em va fer cos­tat. En començar a diri­gir Les Gar­rot­xes, també. “Compta amb mi pel que faci falta”, em va dir en totes dues oca­si­ons. Era un home generós que s'esforçava a posar els seus conei­xe­ments i els seus arxius a dis­po­sició de qui en volgués fer bon ús, em recor­dava ahir al matí un deso­lat Domènec Moli –impres­sor i cro­nista–, fent notar que això comença a ser inu­sual entre els que fan recerca.

En Pujiula ha estat tot això, és cert, però sobre­tot el recor­da­rem com la per­sona que, en un món de cape­lle­tes i riva­li­tats, va acon­se­guir ser l'home res­pec­tat per tot­hom. O per una àmplia majo­ria. Ha estat una mena de clau de volta del ven­tall de sen­si­bi­li­tats d'una ciu­tat essen­ci­al­ment con­ser­va­dora. Per des­comp­tat, en deter­mi­na­des èpoques va esde­ve­nir una ploma incòmoda. A causa del seu tarannà, segur que ha moles­tat molt més els sec­tors con­ser­va­dors, però tam­poc s'ha estat de cri­ti­car les ano­me­na­des esquer­res. És molt pro­ba­ble que, algun cop, ni els uns ni els altres hi esti­gues­sin d'acord, però les seves refle­xi­ons pon­de­ra­des eren lle­gi­des amb res­pecte. D'homes com ell no n'hi ha, i a fe que són neces­sa­ris, a Olot i a qual­se­vol lloc.

Com ens ho farem sense en Jordi, ara?