Paròdia i incorrecció política

Al final de 800 balas, Álex de la Iglesia decidia retrobar les fonts de l'spaghetti western tot invocant l'esperit de Clint Eastwood. L'únic, però, que podia fer era convocar el seu doblador, ja que l'heroi silenciós dels westerns de Sergio Leone se li escapava. Resulta curiós que Gore Verbinski repeteixi el mateix gest a Rango i que se'n surti. Eastwood es transforma en el fantasma de l'Oest, que dóna la pista al pobre camaleó per entendre per què el vell oest es va destruir, per què els herois es van convertir en arquetips i per què els vells poblats van donar pas a grans complexos artificiosos perduts en el desert.

La presència simbòlica d'Eastwood dins d'una pel·lícula d'animació no és gratuïta, ja que tota la pel·lícula és un joc lúcid d'homenatges a una tradició, dissenyada amb enginy i amb voluntat de reflexionar sobre el perquè de la seva pèrdua. El camaleó Rango és un estrany llançat al món de l'Oest, que per sobreviure utilitza la mentida. La petita excusa argumental serveix a Verbinski per dur a terme una paròdia, molt més gratificant que tot el que apunta en la sèrie Piratas del Caribe. Al llarg del film ens trobem amb duels silenciosos dilatats a partir de mirades eternes que podrien ser tretes d'una pel·lícula de Leone, veiem com l'ombra de Django no para d'estar-hi present o com els dolents ataquen un cowboy carregat d'aigua com si fossin els helicòpters d'Apocalypse Now. Rango pot ser acusada de desmesurada i més violenta del que habitualment solen ser les pel·lícules infantils. Tots aquests factors són positius, ja que fa més que posar en crisi l'infantilisme del cinema mentre ens recorda que la incorrecció política dels vells spaghetti westerns era més que saludable.