Clàssics eterns

El desè Black Music Fes­ti­val es va posar en marxa a la Casa de la Música la Mirona de Salt, amb dos con­certs de plan­te­ja­ments dife­rents, però que tenien en comú la rei­vin­di­cació de grans clàssics de la música popu­lar. Això és molt evi­dent pel que fa a la Black Music Expe­ri­ence. La banda ofi­cial del fes­ti­val el va inau­gu­rar diven­dres amb un reper­tori que, en gene­ral, home­nat­java les grans figu­res que han pas­sat pel fes­ti­val durant la seva pri­mera dècada d'existència, amb ver­si­ons molt cor­rec­tes d'algu­nes de les seves cançons. La banda lide­rada pel teclista Nito Figue­ras i for­mada per músics cata­lans de solvència con­tras­tada –inclosa una potent secció de vents i dues veus força versàtils, una de feme­nina i una de mas­cu­lina– surt ben parada de la com­pa­ració ine­vi­ta­ble amb els ori­gi­nals: mani­pu­lar els estàndards més explo­sius del soul, el funk i el rock és un ofici de risc, només per a arti­fi­ci­ers expe­ri­men­tats. Ells ho són.

I el mateix es podria dir del reper­tori de Bob Mar­ley, que con­ti­nua sonant arreu del món gràcies a uns Wai­lers rejo­ve­nits diri­gits pel bai­xista Aston Bar­rett, cone­gut també com Family Man perquè és pare de 42 fills. La Mirona pre­sen­tava dis­sabte un aspecte esplèndid, amb la sala gai­rebé plena d'un públic molt jove que, majo­ritària­ment, no havia nas­cut quan Mar­ley va morir, ara fa 30 anys. Amb tres joves voca­lis­tes mas­cu­lins repar­tint-se les veus prin­ci­pals i dues noies subs­ti­tuint les I Threes de Rita Mar­ley, el con­cert va evo­lu­ci­o­nar per camins cone­guts però sem­pre efec­tius, amb l'omni­pre­sent cadència del reg­gae només tren­cada en algun tema com ara una des­pu­llada Redemp­tion song.