Josep M. Puigjaner

Sí, ben vist, em considero hereu de Teilhard de Chardin. Precisament estic intentant fer-ne una obra de teatre perquè crec que les seves idees estan en plenitud i aquesta seria una bona manera de donar-les a conèixer.

Ell era geòleg i paleontòleg, però tota la seva investigació la interpreta en base filosòfica i amb una concepció global, no només de l'home, sinó de la terra i de l'univers.

Sempre ho he estat i precisament en la línia de Teilhard de Chardin. Ell creu que la humanitat millora i ha augmentat en la seva consciència i en el seu psiquisme. La globalització li està donant la raó: ara sabem més què passa al món.

Teilhard diu que malgrat les giragonses, el conjunt del psiquisme del món avança. La raó de l'home té la capacitat per reprendre el fil i avançar per damunt dels seus fracassos. Teilhard m'ha ajudat a viure perquè veu el cristianisme com la religió de l'evolució i del futur. A Roma ni li van deixar publicar cap de les seves obres. Al llarg de la seva vida va tenir tres amistats femenines molt fortes i això, segons on siguis, està mal vist. Ell ja deia que res no s'ha desenvolupat intel·lectualment que no hagi estat sota l'influx femení del món.

Sí, la humanitat avança, però el fons de la persona i la seva problemàtica respecte als altres són constants. Quan parla un clàssic, et fa exclamar: “Si això és actualíssim!”. Hi ha un fil conductor de l'ètica que és el mateix en totes les cultures: no voler als altres el que no vols que et facin a tu.

Sí, volia que fos útil, que el lector en tragués alguna cosa. Llàstima que aquest tipus de llibres arribin a un grup de lectors molt reduït. Si en col·loquem 600, ja podem fer un bot d'alegria.

Ja ho pots ben dir! La gènesi d'això és que el meu avi va començar a fer la col·lecció Bernat Metge i jo la vaig heretar del meu pare. Al tenir-los a mà i mantenir la formació humanística que dec a la Companyia de Jesús, vaig creure que podia fer alguna cosa.

Això és un error molt gros. Com deia Triadú, s'ha d'ensenyar a llegir i a escriure, en el sentit més profund de la paraula. Vaja, això que fan els francesos, que tothom redacta bé. Ensenyar a expressar-se és bàsic.

Sí, perquè la meva formació està basada en el pensament d'uns noms que m'han ajudat. Vaig dedicar un llibre a vuit humanistes que admiro. És Contra la crueltat del món i, naturalment, no hi falta Teilhard de Chardin, però també hi són Albert Camus, Karl Popper, Edgar Morin...Tots aquests influxos són vàlids i no em dono per vençut.

No em sento un solitari de la praderia. Sé que hi ha un gruix de gent que segueix els meus articles i això els dóna un sentit. La meva relació amb l'Església és crítica. Em considero un crític de bona fe, no sanguinari. Comprenc moltes de les actituds de l'Església institucional i jeràrquica, però intento empènyer cap endavant perquè si no és una institució petrificada.

Que s'està revifant a marxes forçades. Jo sóc un dels pocs escriptors catalans que s'han trencat les banyes per a l'entesa Catalunya-Espanya, fins i tot vaig arribar a escriure en castellà, Una Catalunya sin España?, per explicar-los el fet català. L'únic intel·lectual espanyol viu que ha entès això del nacionalisme català és l'Herrero de Miñón.

A molt llarg termini. Hem de madurar moltes coses, com ara la nostra consciència col·lectiva de poble, l'autoestima i la convicció que som capaços d'autogovernar-nos i presentar-nos davant d'Europa com un país més.