L'última emperadriu

D'estrella infantil a vella glòria en col·laboracions especials; de protagonista d'una de les històries d'amor més tempestuoses de Hollywood a símbol de la lluita contra la sida; de conflictes a causa del consum d'alcohol i drogues a activa usuària de Twitter... Elizabeth Taylor va ser totes aquestes coses i més, i sobretot –en la seva combinació de glamur, bellesa i talent, no necessàriament en dosis equivalents– va ser un dels emblemes més paradigmàtics del que significa una rutilant estrella de Hollywood. Una estrella supervivent de l'època daurada del cinema nord-americà que es va apagar definitivament ahir a l'hospital Cedars-Sinai de Los Angeles als 79 anys, víctima d'una insuficiència cardíaca.

Taylor –que es va retirar del cinema amb un paper secundari en la mediocre Los Picapiedra (1994)– havia ingressat al centre l'11 de febrer per uns recurrents problemes de cor dels quals no es va recuperar, afegits a les múltiples malalties que patia des de feia temps: s'havia de desplaçar en cadira de rodes a causa d'una osteoporosi.

Intèrpret de més de cinquanta pel·lícules i guanyadora de dos Oscar –per Una dona marcada (1960) i Qui té por de Virginia Woolf (1966)–, Elizabeth Rosemond Taylor havia nascut a Londres el 1932 a causa d'una estada temporal dels seus pares a la capital britànica. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, la seva família va tornar a Califòrnia, on va debutar com a actriu als set anys amb There's one born every minute (1942), a la qual van seguir La cadena invisible (1944) i la seva seqüela El coraje de Lassie (1946), i Foc de joventut (1944), amb Mickey Rooney. Amb divuit anys es va casar amb Conrad Nicholas Hilton, fill del fundador de la cadena hotelera Hilton, en el que seria el primer dels vuit matrimonis que van conformar la seva agitada vida sentimental: entre ells, amb l'actor Michael Wilding i amb el productor Mike Todd –de qui va enviudar–, i amb el cantant Eddie Fisher.

Tot i que va intervenir en la popular comèdia El padre de la novia (1950) i en la seva seqüela El padre es abuelo (1951), Taylor es va caracteritzar per la intensitat dramàtica de moltes de les pel·lícules que va interpretar, com ara Un lloc al sol (1951), Gegant (1956) –on va coincidir amb James Dean i amb el seu gran amic Rock Hudson–, L'arbre de la vida (1957), les adaptacions de Tennessee Williams La gata sobre la taulada de zinc (1958) i De sobte, l'últim estiu (1959), i Reflejos en un ojo dorado (1967).

El 1963, Elizabeth Taylor va protagonitzar la monumental superproducció Cleopatra de Joseph L. Mankiewicz, en la qual va encarnar la mítica emperadriu egípcia i per la qual va cobrar un milió de dòlars de l'època. La pel·lícula –que pel seu estrepitós fracàs econòmic ha passat a simbolitzar l'ocàs del sistema d'estudis del vell Hollywood– va viure un dels rodatges més llegendaris de la història del cinema a causa dels múltiples problemes de rodatge sorgits i del volcànic idil·li que va iniciar amb qui va ser l'amor de la seva vida, l'actor gal·lès Richard Burton, amb qui va arribar a casar-se dues vegades (del 1966 al 1974 i del 1975 al 1976), va protagonitzar diverses pel·lícules i va tenir una filla, Maria.

Als anys setanta, la rellevància de les pel·lícules que va protagonitzar va minvar, i va intervenir en severs fracassos com ara El pájaro azul (1976) i A little night music (1977). I als anys vuitanta va començar a espaiar progressivament les seves intervencions, entre les quals, a l'adaptació d'Agatha Christie El espejo roto (1980) i El joven Toscanini (1988). En els darrers temps va destacar sobretot per la seva gran amistat amb el desaparegut Michael Jackson i per la tasca humanitària a què la va impulsar la mort de Rock Hudson.