Deute saldat

Poc més de tres anys han passat des de l'anterior (i irregular) concert de Rolando Villazón al Gran Teatre del Liceu, un temps durant el qual el tenor mexicà ha viscut un segon període d'aturada forçosa del qual ha tornat, segons sembla, amb dosis més grans de benvinguda prudència. La pregunta que devia rondar entre la majoria del públic que omplia de gom a gom el teatre, inclosos els villazonistas, identificables per les xapes del seu ídol, era “en quin estat de forma sortirà el cantant a l'escenari?”. Força bo, i gens afectat pel canvi d'última hora de director –cal aplaudir la professionalitat de Guerassim Voronkov.

Les característiques que fan de Rolando Villazón un dels cantants que més onades de simpatia generen romanen inalterables: la fermesa dels accents; la generositat de l'expressió, i la calidesa d'un timbre amb la seva inconfusible coloració fosca. Potser la projecció no és tan franca com abans –més prudència?–, amb la qual cosa l'agut ha perdut un xic d'esclat, però en canvi d'això sona menys obert i més ben controlat. La primera part, íntegrament dedicada a Mozart, va sorprendre positivament no només per un fraseig allunyat, per sort, del tenor nyicris amb què massa sovint s'associa aquest repertori, sinó també per unes agilitats negociades per Villazón de manera més orgànica que en el disc d'àries de Händel.

Tal com s'esperava, la temperatura emocional va pujar exponencialment en una segona part italiana, en què només algun excés lacrimogen a L'anima ho stanca podria generar algun retret. L'entusiasme es va desfermar amb la propina: Una furtiva lacrima, una romança de La del soto del Parral i, com ara fa tres anys, Rosó. El deute pendent llavors ha quedat saldat.