Escrivà del ‘bop'

Amb l'habi­li­tat arte­sana dels antics ama­nu­en­ses i l'eficàcia dels nota­ris dels temps con­tem­po­ra­nis, Kenny Bar­ron ha esde­vin­gut un dels més il·lus­tres i exem­plars escri­vans del bop. Al seu pas per Ter­rassa, va aixe­car acta sobre aquell cor­rent que va cer­ti­fi­car la moder­ni­tat del jazz i en què ell va con­tri­buir com a mà dreta d'un dels men­tors d'aque­lla revo­lució, el trom­pe­tista Dizzy Gilles­pie. A les mans vir­tu­o­ses i expe­ri­men­ta­des del veterà Bar­ron (67 anys), el sotrac del be bop es trans­forma en un recés de pau i har­mo­nia. Les seves notes, d'una cal·ligra­fia rodona i pre­cisa, una orto­gra­fia exacta i una sin­taxi per­fecta con­du­ei­xen el jazz fins a un estat de benes­tar i pla­ci­desa que hip­no­titza l'audiència. I així d'emba­da­lit i dis­tret es tro­bava el públic men­tre el pia­nista es pas­se­java pel blanc i negre de les tecles com aquell que camina per un bosc de vege­tació fron­dosa un matí de diu­menge de llum càlida i radi­ant. Com a dipo­si­tari del lle­gat d'antics mes­tres com ara The­lo­ni­ous Monk i de com­panys actu­als com Abdu­llah Ibra­him, Bar­ron trans­cri­via a les seves escrip­tu­res l'essència d'un art i d'una manera de fer que des del seu mes­tratge sap far­cir de lirisme pro­fund i bellesa estètica. Pot­ser alguns li podran retreure que la seva esti­lit­zació d'unes for­mes sal­vat­ges redu­eix la fúria i la tem­pesta d'aquell esca­mot bop que tot ho va tras­bal­sar ara fa més de mig segle, però en cap cas hi ha la més mínima rebaixa d'inten­si­tat i con­vicció en l'ortodòxia de la seva magis­tral pianística. Els seus con­certs de piano sol són una lliçó acadèmica d'un jazz que, depu­rat i sense ares­tes, con­ti­nua trans­me­tent vida i emoció a través de peces que avui conei­xem com a estàndards i que han mar­cat la seva existència.